opinió
L’altre regne és aquí
Hi ha escriptors, fins i tot d’aquells que qualificaríem de “clàssics”, que viuen una etapa d’esplendor i després cauen en un forat més negre que l’oblit, alguna cosa semblant al replec de vergonya on s’amaguen certs pecats de joventut. Herman Hesse, que tants adolescents de la meva generació havíem llegit buscant-nos el senyal de Caín al front, n’és un; Heinrich Böll, que commovia tant el meu pare per aquell seu pallasso obligat a fer riure mentre tot allò que estimava es trencava, un altre, guardat al mateix calaix dels ídols caiguts que Oriana Fallaci, considerada la periodista intrèpida dels progres dels seixanta abans que la descobríssim més llunàtica que els fanatismes que havia estat denunciant. Hi va haver fenòmens encara més fugaços, com la bestialitat pija de Bret Easton Ellis, celebrada com el súmmum del realisme brut –si és que t’havies perdut Bocaccio, per la part bruta, o Orwell, per la del realisme incòmode–, o l’escriptura entesa com a simple combinatòria que proposava Robert Coover, fins que t’adonaves que era més aviat un novel·lista mitjanet amb una idea curiosa al cap.
Alguns altres, però, han resistit la pressió d’un mercat delerós de descobrir tres o quatre genis postmoderns cada any, com ara Vladímir Nabokov, un proustià que afegia a la melancolia per la noblesa destronada el terror moderníssim de ser-ho en un món d’exiliats, i E.M. Forster, és clar, que va regenerar alguns dels grans principis aerodinàmics de la ficció, tot allò dels personatges plans i rodons i de la marquesa que va morir, no de qualsevol cosa, sinó de pena, que uns quants universitaris vam començar a llegir el mateix any que s’estrenava l’adaptació cinematogràfica d’Una habitació amb vistes i vam caure rendits a “l’eterna confabulació d’Itàlia amb la joventut”. Ara és gràcies a Vicenç Pagès Jordà, que només si de sobte ens tornéssim molt males persones condemnaríem a l’oblit, que Forster torna als taulells de novetats amb una tria molt escollida de quatre contes reunits a L’Altre Regne (Proa). És un llibre “deliciós” –adjectiu que el caut Vicenç Pagès només gosa fer servir entre cometes– sobretot perquè neix de l’amistat amb Miquel Berga, traductor dels contes i còmplice deambulatori d’aquells dies de pandèmia en què dos professors desvagats van descobrir, mentre el món s’aturava, que la literatura també és un eufemisme del destí.