De set en set
Què t’has fumat?
En temps d’egoismes poc propicis a les manifestacions afectuoses i a la lírica més tradicional, en una era merdosa en la qual sembla que dir “t’estimo” o “m’he penjat de tu” és de decrèpit, i que la duresa i la ignorància és el pa de cada dia, m’arriba un missatge: “M’agrades massa. Ets massa guapa per lluitar per tu.” La doble frase, en ella mateixa, amaga un secret: si no es lluita, no s’aconsegueix res. Pots no lluitar perquè l’objectiu no sigui del teu grat de manera absoluta. Pots no lluitar per covardia o per no arriscar-te a rebre un no per resposta, com sol passar quan no tens gaire seguretat en tu mateix. El “massa”, repetit dues vegades, és hiperbòlic, l’exageració de l’enamorat des que el món és món. O del fascinat. O del corprès massa de pressa. O del trastocat que va de cap a l’obsessió. Algú poc avesat a l’emoció, potser respondria el missatge amb un groller: “Què t’has fumat?”. Els artistes, en canvi, tenim prou sensibilitat com per valorar-ho de la mateixa manera que atresorem la bellesa d’un llenç o del primer somriure d’un nadó. I ens emocionem. Però també ens amoïnem, i bastant, perquè fa poc que hem après que l’amor no és necessitat compulsiva, manipulació i possessió, subordinació a l’altre, addicció desmesurada, manca de confiança ni dependència emocional. Cal estimar com estimen els gats, respectant la llibertat de l’altre, sense anul·lar, valorant l’essència de cadascú, els temps de cadascú i les maneres de cadascú. I qui t’estima, t’ho farà saber com i quan toqui, quan li plagui, sense precipitacions ni impulsos tòxics.