Res de bo per empènyer la natalitat

Les arrels familiars dels catalans han esdevingut cada cop més diverses per l’influx de les onades migratòries que ha rebut el país en els dos últims segles. Algunes, empeses per la pura necessitat de supervivència; d’altres, impulsades per l’intent de dilució sociològica de la identitat catalana. En termes demogràfics, els nouvinguts són la gran esperança. Tot i la seva contribució, la taxa de natalitat del conjunt de les dones catalanes és d’1,2, i la tendència es manté a la baixa. Fa temps que la definició de família és plural però la majoritària continua sent la biparental i a ningú se li escapa que, si la descendència de dues persones és 1,2 i no es fa res per modificar-ho, primer passarà que la representació de la piràmide demogràfica passarà a tenir forma de baldufa i, portat a l’extrem, la població caurà.

Bona part del 25% de les dones catalanes que es calcula que no tindran fills diuen que serien mares si tinguessin estabilitat econòmica i laboral. Malament rai, perquè aquesta estabilitat va molt cara i, si arriba, sovint és en una edat poc compatible amb la reproducció. En aquest punt, les polítiques públiques fallen amb estrèpit. Els permisos de paternitat i maternitat s’han ampliat però el seu efecte incentivador és insuficient. Portar-los a un any o dos i afegir-hi guarderies a les empreses, per exemple, tindria un cost alt, però tampoc surten de franc els permisos actuals i no han servit d’incentiu. Quan t’hi jugues el futur del país, és qüestió de replantejar a què es destinen els impostos. L’època en què la maternitat era gairebé una obligació, quan una dona sense fills era objecte de planys o menysteniment, ha quedat feliçment superada. Però, en paral·lel, les prioritats individuals han canviat i els joves que driblen els condicionants econòmics orienten l’època més fèrtil de les seves vides a l’oci o a viatjar. Ignorar-ho és tan irresponsable com lamentar-se’n i no fer res.