La via Aragonès, estreta i plena de revolts
L’editorial d’avui ha estat debatut per Toni Romero, Carles Sabaté, Susanna Oliveira, Lluís Simon, Dolors Bellés, Ure Comas, Xevi Masachs, Anna Puig i David Brugué.
La iniciativa del president Aragonès de convocar una taula de partits després del 28-M per explorar el consens per un acord de claredat té una virtut i alhora planteja un grapat d’inconvenients i incerteses. D’una banda, té l’interès de ser una proposta per reprendre el camí cap a un referèndum acordat, i seria d’agrair poder-la contrastar amb les d’altres actors que o bé se les guarden o bé no en tenen més enllà d’indeterminades proclames de confrontació amb l’Estat espanyol. Dit això, el plantejament d’un acord de claredat no representa cap novetat. Setmanes enrere no va tenir cap bona acollida al Parlament i, ara que Aragonès ha provat de fonamentar aquest segon intent en una taula prèvia de partits, tampoc l’avala cap formació de l’oposició, ni de l’antic bloc de la investidura –que el veu com una fugida endavant després del magre resultat de la taula de negociació amb el govern espanyol–, ni en les formacions que li acaben d’aprovar el pressupost. Per descomptat, no en vol ni sentir parlar un PSOE immers en ple cicle electoral i que l’últim que vol és que aflorin qüestions en què la dreta i la ultradreta hi puguin sucar pa. Aquest context electoral, afegit a la minoria esquifida que sosté el govern, fa inviable que l’acord de claredat tingui recorregut a curt termini, de manera que és ben legítim preguntar-se si la intenció d’ERC consisteix a guanyar temps mantenint encesa una flama, per tènue que sigui. De moment s’activarà un consell d’experts que hauria d’identificar mecanismes per resoldre el conflicte i del qual s’hauria d’esperar alguna cosa més que conclusions ja conegudes.
La contaminació electoral farà impossible avançar a mitjà termini. L’oposició a ERC no té cap interès a donar aire a un govern amb 33 diputats al darrere. I de La Moncloa, com ja va passar amb els indults, sempre n’arribarà una negativa, a menys que algun dia i a desgana l’aritmètica parlamentària obligui a prendre en consideració que el conflicte amb Catalunya ha de tenir una solució política. Mentrestant, la impressió de buidor, d’immobilisme, d’autonomisme i de desacord és inevitable, i el PSC es frega les mans.