Patologies de la cultura i el poder

Fa uns dies, Júlia Barceló va proclamar en els premis de la Crítica que els espectacles havien de ser “més insegurs per al poder i més segurs per a les persones que hi treballen”. Cristina Morales a Lectura fàcil exposa que tothom és vulnerable a un poder que agrupa i classifica patologies i privilegis per coartar les llibertats. Ara, Alberto San Juan n’ha fet una adaptació escènica, en la qual ell se sent més identificat honestament. Serà fins Sant Jordi al Lliure. Admet que entrar a un camp desconegut com és el de la diversitat intel·lectual li ha obert la ment però que, “en l’art, la democràcia no és necessària”: “Crec en el repartiment de rols i la direcció dona l’última paraula” al conjunt. Aparentment, perquè després són els intèrprets els que el pugen a escena cada funció.. En aquest univers inclusiu no hi ha un nosaltres i un ells, quant a diversitat, perquè tots som dependents. Fins que no peti el sistema tots serem víctimes del poder, que ocupen uns éssers invisibles impunes a tot (com els d’Oasis de la impunidad).