El voraviu
La unilateralitat és verge
Les negociacions amb l’Estat acaben amb un no, comencin com comencin
Continuem amb les frases boniques i èpiques però tan inútils, buides i tramposes com desajustades a la realitat. No emboliqui la troca, president Aragonès. Ni totes les negociacions comencen amb un no, ni les negociacions amb l’Estat espanyol comencen. Al contrari. El que és un fet estadístic és que les negociacions amb l’Estat espanyol acaben amb un no. I pitjor que això. En cada negociació hem acabat resant a la Verge de Montserrat perquè quedéssim tal com havíem començat. I això que totes s’han engegat, com a mínim, amb un “Parlem-ne”, cap amb un no, com comença la via Aragonès de l’ acord de claredat. La de Maragall, la de l’Estatut, va ser ribotada abans i després de ser referendada. Per la de Mas, la del 9-N, els han perseguit i inhabilitat. I per l’1-O portem sis anys de repressió. El camí que ja hem fet és aquest, el de la negociació. El que continua verge és el camí de la unilateralitat. Deixin de dir que no hi ha alternativa. És la negociació, la que no és alternativa ni opció. La de la unilateralitat no es va acabar mai i no s’ha sabut mai com hauria anat, perquè es va liquidar amb una foto a les escales del Parlament i amb esperar l’arribada del 155. Ens hem de creure que venien mal dades, perquè ho van dir Puigdemont i Rovira, que fins i tot va parlar d’evitar un vessament de sang. Si volen negociar, negociïn, però deixin d’inventar. Els resultats estan contrastats. L’alternativa es diu unilateralitat, i és verge.