La resistència

D’un temps ençà, hi ha una certa alarma social amb el fenomen de les fake news. És preocupant, sí, i està bé que dediquem esforços a detectar-les, denunciar-les i prevenir-les. Però hi ha un altre fenomen en expansió, que he detectat en gent del meu voltant, i que em sembla encara més preocupant. És el que podríem definir com menfotisme informatiu per saturació.

En l’època de la infoxicació, ens arriben permanentment dades catastròfiques, desgràcies alienes i injustícies socials a una velocitat esfereïdora que ens pot arribar a col·lapsar. És humà voler-se’n protegir. Autoimposar-se una certa ignorància per preservar la tranquil·litat. No volem saber que enverinen les nenes que van a l’escola a l’Iran. Preferim sentir que una noia madrilenya ha après a parlar en català gràcies a la sèrie Merlí. No volem que ens ensenyin la guerra mentre sopem. Ens deixa més tranquils saber que s’ha organitzat una cursa per la pau amb la participació dels famosos habituals. Per això, cada vegada sento més gent dir que prefereix tancar la tele mentre sopa en família o que opta per consumir infoentreteniment, que ja prou dura és la vida pròpia per haver d’anar assimilant la duresa de les vides dels altres.

I ara estic fent el que em feien a mi quan anava a les reunions de pares i mares de l’escola, que és que ens renyaven per la baixa assistència de famílies precisament a les famílies que sí que hi anàvem sempre. Perquè si esteu llegint això és que formeu part de la resistència. És que sou dels que encara resistiu i us informeu a través d’una capçalera seriosa com aquesta. Sou dels qui no us quedeu amb el titular i feu l’esforç d’entendre la notícia, dels qui sentiu la responsabilitat de passar del què al perquè.

Mentre ens tenen entretinguts amb titulars llaminers, estudis sorprenents i tractaments miraculosos, no estem consumint la informació que serveix per formar-se opinió crítica i prendre decisions fonamentades. La informació que pot configurar la nostra visió del món, com pensar, què fer i, fins i tot, què votar. I em pregunto com es deuen informar els qui realment remenen les cireres? Els de veritat. Vull dir, aquells senyors que surten en fotografies on només surten senyors. Els màxims exponents de la dita aquella que la informació és poder.

La majoria dels joves catalans s’informen a través de les xarxes socials i atorguen més credibilitat als pescaclics que els arriben al mòbil que als informatius de la televisió i la ràdio, o la premsa. I amb això no vull dir que tots els mitjans digitals siguin menys responsables i seriosos que els tradicionals, ni de bon tros. Vull dir que els joves tenen una altra manera d’informar-se, més ràpida i, segurament, més superficial. Sense ànim de generalitzar, veuen els polítics com personatges insofribles que només vetllen pel seu interès o els fa mandra llegir un text que tingui més de deu línies. Un tipus de consum d’informació que, en el futur, si va acompanyat del coneixement obtingut a través de la intel·ligència artificial, pot ser un còctel explosiu de control informatiu. Qui es beneficia de la desinformació i d’aquest cert infantilisme social? Una bèstia que va creixent: la ultradreta. L’alimenten les fake news, la frustració, la por, les masculinitats mal enteses, la indignació, el posar sota sospita tots els polítics i totes les institucions, les solucions simples a problemes complexos i la mandra creixent d’informar-nos seriosament: aquest consum informatiu superficial que s’està generalitzant.

La ultradreta recull les simpaties polítiques d’electors que neguen el canvi climàtic (tot i que fem cagar el tió amb bermudes), que neguen la violència masclista (malgrat la quantitat alarmant de dones que dormen amb el seu assassí), que neguen que Catalunya sigui una nació (tot i que l’organització clandestina d’un referèndum va deixar clara la voluntat d’autodeterminació). Arreu del món creixen els líders populistes que impugnen resultats electorals perquè no estan acostumats a perdre. Que saben trobar l’enemic exterior que explica tots els mals. Creixen alimentats per mitjans de comunicació que els entronitzen com a protagonistes de l’oferta d’infoxou. I quan la bèstia hagi crescut prou, ens mossegarà la mà. També la dels qui l’han engreixat.