Costa Brava, cara i creu

Uns amics em van recomanar, fa anys, la cala del Senyor Ramon, entre Tossa i Sant Feliu de Guíxols, però el dia que hi vaig anar hi havia hagut llevantada i l’aigua feia una bromera terrosa que deixava baves d’onada resseca a la sorra barrejades amb un cataclisme d’algues mortes, i no hi vaig tornar mai més. El camí que hi baixava, de tota manera, era preciós, però la Costa Brava n’era plena, de camins com aquell, i alguns portaven a unes cales tant o més agradables, com la d’Illa Roja, entre Pals i Begur, o la de Boadella, a Lloret, que era com un desmentiment de l’infern, fins que també va començar a agafar-ne la forma, amb tota aquella urbanització mastodòntica que hi va créixer al voltant. Parlo de fa deu anys i poc, no pas més. Franco ja no hi era, com haurien de saber fins i tot els nens de pàrvuls, encara que hi hagi tanta gent obsessionada a ressuscitar-lo. Governàvem nosaltres, els demòcrates, els conscienciosos i benintencionats, i ho fèiem igual de malament. Amb la família, hem acabat preferint, en vista que el paradís no és sinó una freqüentació de records feliços, cala Montgó, a l’Escala, comprimida entre un braç de roca embrutida de xalets i un altre de verge perquè pertanyia a l’exèrcit, com si ella sola representés aquesta Costa Brava bicèfala rendida al mateix temps a l’especulació i la meravella. Les dues cares de la moneda es poden confrontar a l’exposició del Museu d’Art de Girona sobre la construcció de l’imaginari paradisíac i a la del fotògraf Miquel Riera a La Mercè sobre les aberracions comeses. Som una llevantada catastròfica.