El barret

Quan Greta Garbo arriba a París com l’espia comunista Ninotchka (1939), en un aparador es fixa amb un barret capritxós, una estructurada peça de feltre que, a diferència de les boines, les quals emmarquen la cara, cobreixen els cabells i no deixen escapar les idees, apunta amunt, com una barretina pretensiosa o una gorra frígia erecta. “Com pot sobreviure una civilització que permet a les dones portar això al cap?”, diu despectivament Ninotchka . El barret és la constant, la metàfora del canvi, en el film d’Ernst Lubitsch: seduïda per París i per l’aristòcrata que interpreta Melvyn Douglas, la Garbo s’acabarà posant el barret impossible enriolada davant del mirall. La revolució pot esperar. Obrim el xampany i la felicitat, dirà després de la festa. El 14 d’abril del 1931, la festa no era als salons burgesos, sinó al carrer. I les noies van substituir els capells modestos que s’havien cosit a ca la modista pel barret frigi, metàfora de la llibertat, embolcallades amb banderes, van cantar La marsellesa i van riure; la revolució ja era aquí, com la primavera. Una oportunitat, un dia de sol. 92 anys després, el dia de sol és una data simbòlica i els valors republicans que s’escapaven del barret, com li passava a les conviccions de la Garbo, s’han devaluat amb la retòrica, diluïdes en el xampany.