L’absurd

Aquesta columna vol ser la crònica de la presentació de llibre més breu, absurda, surrealista i grotesca a la qual he tingut el plaer d’acudir en els meus vint anys d’ofici. La llibreria que ens acull ha posat unes cadiretes negres molt mones a fora el carrer, amb una tauleta quadrada blanca que separa els autors dels assistents. La llibreria s’ubica just al costat de l’ajuntament de la ciutat. A l’altra banda, un bar toca l’altre. És un dissabte de primavera i això significa dues coses. La primera, que encara hi ha sonats (molts) que es casen. Com que el món va com va, els convidats no són educats i silenciosos, sinó cridaners com els vestits que tenen la vergonya de posar-se. La segona, que hi ha una puta merda de festa semimajor amb gralles, caramelles, gegants i turbes passant per davant, per darrere i pitjor: per l’espai mínim que hi ha entre els autors –que mirem de defensar la nostra feina– i un públic ara ja amb els ulls fora de les òrbites i les orelles en estat d’inconsciència. Els autors cridem com beneits perquè ens sentin a metre i mig. Cotxets amb mainada xisclant, turistes buscant on dinar, crits de “Vivan los novios” cada deu minuts com si fóssim als anys cinquanta del segle passat. Rafel Casas, editor de Lluny del Ramat, al·lucinant. Miracle Sala, Josep Pastells, Pilar Francès, Jordi Dausà i una servidora cagant-nos (és un dir) en la primavera, en Girona i en la mare que ho va parir tot. Però Històries de tramuntana és un llibre que ja vola sol, lluny del ramat histriònic d’aquest nostre món mal educat on no hi ha ni un bri de respecte per la cultura. Seguim.