Què voldrem o podrem menjar?

Les diverses crisis, climàtiques, econòmiques i polítiques, i també les modes i informacions més o menys racionals, condicionen el que volem o podem menjar. Els mitjans de comunicació ho tracten. Heus ací un recull de referències recents ben il·lustratives. Així ho feia, amb bon criteri, L’Econòmic d’aquest 9 d’abril, amb un editorial, Girs inevitables en el model alimentari?, entre els quals destacava que molts productes que s’anomenen carn, però que no ho volen ser sinó substituir-la, es presenten triturats, amb la qual cosa “infantilitzem” moltes menges, que no tenen les textures pròpies dels aliments que volen “imitar”, i que faciliten menjar de pressa, sense temps d’assaborir i digerir bé el producte. A més, molts se solen designar com a productes plant based, una petita contribució a l’arraconament del català en el món de la ciència i la tècnica.

Com ha dit el professor Ramon Estruch, “si la gent mengés millor prendria menys medicaments i hi hauria menys despesa”. Clàudia Pujol, a la revista Sàpiens, recorda que el primer article del decàleg de la vida del professor Joan Oró era “menjar poc i equilibrat”. Menjar poc per decisió lliure, no per patir fam per falta d’aliments. Les perspectives no són bones. El món de demà. 2023 que publica The Economist i que El Temps edita en català, en l’apartat “Alimentació i agricultura” indica que probablement faltaran aliments arran de la guerra d’Ucraïna i del canvi climàtic, i que l’ONU preveu que patiran desnutrició i fam més persones. Això sí, també ens informa que Singapur presentarà gambes i llagostins de laboratori fets a partir de cèl·lules, a Hong Kong imprimiran vedella i una start-up (empresa de nova creació) hi “fabricarà” pollastre.

L’esperança de vida té relació amb el que mengem, i Víctor Maceda, a la revista El Temps del passat 28 de febrer, esmenta els països, segons la BBC, on aquesta és més llarga: Mònaco, Hong Kong, Macau, Japó, Liechtenstein, Suïssa, Singapur, Itàlia, Corea del Sud i l’Estat espanyol. No tots tenen la dieta mediterrània, perquè, com destaca la revista Nature d’aquest 14 de març, “no hi ha una única dieta per promocionar la salut”. Com constata Maceda, la recepta d’una vida més prolongada és la que ja sabem: “Una alimentació sana, descansar les hores que toca i fer exercici, però també hi té a veure la renda per càpita.” I el model econòmic imperant gairebé arreu no ajuda.

També recentment l’antropòleg Richard Wrangham ha afirmat que no estem adaptats per sobreviure amb aliments silvestres crus i que la cuina va convertir els homínids en humans. Això ja ho sabia un farmacèutic espanyol, Faustino Cordón, que el 1980 va publicar el llibre Cocinar hizo al hombre. Precisament cuinar va facilitar l’accés a la nostra taula d’uns aliments, els llegums, importants per al present i el futur de la nutrició humana i la sostenibilitat dels sòls. Els cacauets, que es consideren fruits secs, són, de fet, llegums, i constitueixen un bon exemple d’aliments a tenir en compte. Fa uns dies, al restaurant Més que Beure de Llívia vaig gaudir d’un plat originari del Senegal, el maafé, que porta arròs, pollastre i crema de cacauets. Recentment un estudi dirigit per la professora Rosa Lamuela, de la Facultat de Farmàcia i Ciències de l’Alimentació de la Universitat de Barcelona, ha demostrat que el consum de cacauets i de crema de cacauets té un impacte beneficiós en la salut vascular de persones joves i sanes. No hem, doncs, d’anar a buscar necessàriament aliments “nous” i exòtics. Com diu Toni Massanés, director de la Fundació Alícia, a L’Econòmic abans esmentat, ningú sap què menjarem en el futur, però creu que no hi haurà una única solució, que ens hem d’alimentar de manera més sostenible i que l’opció que acabarà imposant-se haurà de ser molt local perquè la cultura culinària pesa molt arreu.

Poder proporcionar menjar adient i suficient a totes les persones en les actuals circumstàncies planetàries és molt difícil, i alguns ja consideren que estem fent tard. Hem de començar per buscar solucions de proximitat, no malbaratar i canviar molts estils de vida. Catalunya té potencial per integrar les noves tecnologies que siguin necessàries, però sense marginar els aliments de sempre. Les “carns artificials” poden ajudar, però no ens han de fer oblidar els bistecs de tota la vida que, això sí, cal consumir amb moderació.