Ni Barça, ni pa amb tomàquet

Aquesta setmana el Real Madrid ha difós un vídeo des de les seves xarxes socials oficials en el qual intenta vincular el Barça amb el franquisme a partir d’unes poques imatges tretes del context sobre la relació institucional del club amb el règim, com si en una dictadura fos possible viure al marge del seu sistema totalitari. La història del FC Barcelona és prou coneguda com per haver d’entrar en gaires detalls: des de les vinculacions de Gamper amb el catalanisme, passant pel tancament del camp de les Corts durant la dictadura de Primo de Rivera arran d’una xiulada de l’afició contra l’himne espanyol, continuant per l’assassinat del president i diputat d’ERC Josep Sunyol, i acabant per les banderes quadribarrades que van tenir com a primer lloc d’exhibició pública post Franco el Camp Nou. Milers d’històries personals corroboren els vincles entre el Barça i una manera d’entendre Catalunya i el que haurien de ser les seves llibertats. Un meu besavi, sense anar gaire lluny, perdedor de la guerra, catalanista i republicà, que va passar per un camp de concentració, va tenir durant molts anys com a única alegria a l’esfera pública les victòries blaugrana. Si el Barça havia guanyat, després del partit es permetia el luxe de mullar-se una mica els llavis amb un conyac que tenia prohibit per prescripció mèdica. La polèmica que tractem va molt més enllà d’una rivalitat esportiva i té a veure amb la qüestió nacional. De fet, la rivalitat esportiva és gairebé tota ella qüestió nacional. La idea de fons és que qualsevol símbol de catalanitat pot ser qüestionat, ridiculitzat o injuriat amb total desvergonyiment. Per exemple, fa quatre dies encara sentíem una periodista en una ràdio de Madrid repetint aquella bola que diu que el pa amb tomàquet no pertany a la gastronomia catalana. Ho feia, és clar, sense que hi hagués tensió futbolística pel mig.