Una burilla a terra

Un home de mitjana edat fuma assegut en un banc d’una zona de lleure a Collserola. És divendres sant al migdia i fa un sol espaterrant. Després d’aprofitar la cigarreta fins al límit, la burilla va a terra. El gest és d’una imprudència total. I ignora absolutament l’aspecte general de l’espai, on un to marronós assedegat i polsós ha passat a substituir, de fa temps, el clàssic verd viu de la serra. Hom es pregunta, que no ha vist el colors, l’home de la camisa negra? I la deducció és que no, que no ha mirat més enllà del seu cigarro, malgrat que, per arribar al punt on es troba, hagi hagut de caminar, com a mínim, per una carretera que toca al bosc. L’altra pregunta és si no s’ha assabentat de la situació en què ens trobem, amb els embassaments al 27% perquè fa més de dos anys i mig que no plou. I, si no coneix els percentatges, perquè és fàcil que no sàpiga els números ni la xifra exacta, si no és conscient de la situació de sequera i elevat risc d’incendis en què ens trobem, i més amb els focs detectats darrerament, més de 140 a Catalunya des que va començar l’any. I potser no mira la televisió amb les notícies que dia a dia informen de l’excepcionalitat de la situació i les restriccions que es van afegint a mesura que passen els dies, com la de tancar els accessos al parc natural de Montserrat, el cap de setmana de finals de març. I tampoc pensa que la meteorologia no acompanya i no sembla que ho hagi de fer d’ara fins a l’estiu, com avisen els experts. Potser és per això que llença la seva burilla a terra. O també hi ha l’opció que, sabedor de tot plegat, no li importi el més mínim.