Tribuna
Un pas enrere
Aquest passat dijous el PSOE, amb els vots del Partit Popular i amb els vots en contra dels seus socis de govern, Unides Podem, i els socis minoritaris, van aprovar la tan polèmica reforma de la llei de llibertat sexual. Unides Podem argüeix en el centre de la seva oposició a aquesta reforma que es desplaça del centre de la norma el consentiment. Aquesta confortació, que ha estat la crisi més important de la legislatura entre els socis, ha estat una guerra política que deixa ferides en les dones i el moviment feminista perquè altre cop s’ha generat una gran confusió, un no entendre gaire res en determinats moments i el que era un gran avenç feminista ha patit una estocada final.
El pas que suposava la llei, posant al centre el consentiment i que el delicte d’agressió sexual es definís tan sols per si hi havia consentiment o no, sense establir diferents categories en funció de si va existir violència o intimidació o es va actuar sobre una víctima amb voluntat anul·lada, era un avenç que fa anys des d’instàncies europees es va recomanar per evitar blanquejar o minimitzar moltes situacions d’agressió sexual que amb el Codi Penal antic eren considerades situacions d’abús. Tenint en compte que en la major part de les situacions de violència sexual (entre un 70 i 80% segons diversos estudis), les víctimes es queden paralitzades com a resposta davant d’aquesta situació traumàtica en la major part de situacions de violència sexual, l’agressor o els agressors no utilitzen la violència física ni la intimidació. I per tant aquestes són catalogades com abús sexual. I aquí hi ha una greu derivada, i és que amb la reforma de la llei aprovada aquesta setmana amb els vots de la dreta, la dona haurà de tornar a fer front a interrogatoris que posaran la seva reacció i actitud en el centre. A debat altre cop. I haurà de fer front a preguntes dures per provar la gravetat de l’agressió.
La proposta socialista que reforma la llei crea de nou els dos tipus d’agressió: una més lleu (sense violència i intimidació que s’equipara a l’antic abús sexual) i una de més greu (quan sí que concorrin algunes d’aquestes circumstàncies i que vindria ser l’agressió sexual de l’antic Codi Penal). La proposta d’Unides Podem, i a la qual donaven suport Bildu i ERC, defensava que l’important i central era si hi havia consentiment o no, independentment de l’ús de la força o la violència que podien esdevenir una agreujant.
L’espectacle polític que hem presenciat aquests dies ha estat duríssim, perquè altre cop els drets de les dones han esdevingut una arma llancívola per als interessos partidaris. Altre cop l’oposició ferma i cruel d’una bona part del sistema judicial, que ancorats en unes mirades patriarcals del dret i en el fons de les relacions sexuals i de la vida mateixa, han trinxat el que suposava un gran avenç per a les víctimes de violències sexuals i, és clar, de totes les dones. Un desconeixement d’un problema estructural que altre cop ha guanyat la partida. No és casual el nivell de virulència i confrontació que ha generat aquesta llei perquè tocava el nucli dur del sistema d’opressió.
Avui alguns estaran molt satisfets, moltíssims, però moltes altres, moltes dones, moltes entitats que treballen pels drets de les dones, moltes professionals que acompanyem les víctimes en aquests processos judicials tan feridors i revictimitzadors, ens tocarà sostenir un sentiment de desesperança perquè altre cop els nostres drets han patit un clar retrocés. Som trinxera i sabem que aconseguir la igualtat passa per la lluita diària, però aquesta estocada era absolutament innecessària. Hi havia marge de millora en la llei per no haver d’entrar a tocar el cor de la norma, i sobretot evitar el missatge social i el reforç a un sistema patriarcal que s’ha produït amb aquesta reforma.
Tot i aquesta profunda decepció, no podem oblidar que la llei de llibertat sexual és una norma integral que aborda moltes qüestions, com el dret a la reparació (essencial per a una recuperació completa de les víctimes), ajudes econòmiques per a les supervivents o els canvis en la preservació de les proves per poder denunciar després d’un temps de reflexió els serveis de crisis 24 h o l’educació afectivosexual de forma transversal, entre d’altres. Cal amb urgència implementar aquesta llei, perquè mentre ens fan perdre en debats i lluites polítiques, les violències sexuals no cessen.