Puigdemont, blanc o negre

Es pot criticar tant com es vulgui l’acció política de l’exili i del president Carles Puigdemont. I, certament, hi ha decisions molt discutibles que no sempre han anat en la direcció correcta. Un cert culte a la personalitat de cercles reduïts, una relació no sempre descodificable entre JxCat i el mateix Puigdemont, alguns dèficits de funcionament del Consell de la República...

Però, més enllà de tot això, aquest país ha de tenir en compte que l’únic que ens distingeix, ara mateix, d’una comunitat autònoma de règim comú és l’existència –i la resistència– de l’exili català. El ministre Bolaño, de gira per Catalunya, ha insistit en el missatge que a Puigdemont “se li va aturar el rellotge el 2017”, idea que equival a considerar el president a l’exili com l’obstacle a superar per liquidar políticament el referèndum del Primer d’Octubre. És evident que, en aquestes condicions, Puigdemont, Comín i Puig podrien obtenir un tracte més o menys benèvol a nivell personal. Però encara és més evident que tenen prou fermesa –i suport– per negar-se a oferir a Madrid la carnassa política que implicaria l’acceptació de la justícia espanyola i l’ingrés a la presó, una humiliació de país.

En política no hi ha boles de vidre, però queda clar que, d’una manera o una altra, el president Puigdemont tornarà del seu exili. I aquest fet tindrà una transcendència política decisiva, en el sentit de legitimació del sistema espanyol o, per contra, com una confrontació clara de la resistència democràtica catalana amb el règim borbònic que va agredir els votants del referèndum del 2017. En aquest cas no hi pot haver mitges tintes i, per ara, tot indica que al ministre Bolaño, al seu govern i als seus aliats se’ls continuarà indigestant aquell dia en què l’Estat espanyol va perdre la condició de democràcia per a la majoria dels catalans.