A la tres
Cap al cau altre cop
Si la reial agenda emèrita es compleix, el que havia estat rei dels espanyols se’n tornarà cap a aquest retir de luxe que li han buscat als països àrabs perquè no molesti més. Però l’ocellet es cansa d’estar en una gàbia daurada i periòdicament ha d’escapar-se’n. I mentre que als espanyols els continua fascinant la seva figura, personalment em fascina que els fascini. Hores abans que aterrés el seu avió (privat i carregat d’escortes, evidentment), les televisions d’àmbit estatal hi connectaven permanentment en directe. Només es veia una pista d’aterratge, però continuaven donant matraca sobre l’emèrit. Quan finalment va aterrar, La 1, la Sexta, Cuatro i Tele5 ho retransmetien –a Antena3, sorprenentment no–, i es van dedicar a seguir fil per randa el viatge de 45 minuts fins a casa del seu amic (també entranyable?) on es quedava a dormir. El bombardeig mediàtic de rentat de cara durant el cap de setmana ha estat impressionant. S’ha sabut on ha anat, amb qui ha estat i fins i tot què ha menjat. Un desplegament que posava el campechano al nivell de la Pantoja o de l’Obregón. No al d’un paio a qui un dictador li va posar la corona i que s’ha dedicat a robar com ha volgut.
Però el més fascinant és que la memòria d’alguns és efímera i ni se’n recorden, de què ha fet. Un exemple: la portaveu del PP al Congrés. Cuca Gamarra no tenia cap complex a dir, quan li preguntaven sobre la visita de l’emèrit, que “és un espanyol més i té tot el dret a ser al seu país”. Doncs no. No és un espanyol més. Si ho fos, ni la fiscalia, ni els jutges ni els polítics li haurien afinat la vida, li haurien permès un retir daurat i faria anys que estaria engarjolat. No es pot pretendre normalitzar la figura d’una persona que ha abusat de la seva posició de poder i, a més, reconèixer-li uns mèrits que no té.
Com diria la cançó de la Trinca, “Passi-ho bé, passi-ho bé. Passi-ho bé i moltes gràcies”. I caldria afegir-hi que no cal que torni. Que es quedi al cau i no cal que torni a treure el cap.