La lectora

La model parisenca Madeleine de Boisguillaume descansa. Vesteix una peça feixuga, un negre excessivament endolat, més apropiat per visitar un cementiri victorià que per beure absenta en els cafès bohemis. Es deixa anar a la chaise longue que Ramon Casas va pintar d’un verd poma, mentre aguanta un llibret. Potser és de poesia subversiva, potser és un fulletó novel·lesc. L’està llegint? O forma part de les aparences de la modernitat burgesa? El llibre sembla l’objecte menor però el groc fa que destaqui, desprenent una llum ocre, i per això aquest oli titulat Jove decadent. Després del ball (1899) és una de les representacions més populars de la dona llegint. Subordinades com a escriptores no així pintades com a lectores. La dona que llegeix del quadre és el mite romàntic de la jove fantasiosa i sentimental que descobreix els mons que no pot viure a través de les novel·les. Llegir sempre en interiors –per subratllar la vivència íntima– a prop d’una llàntia, d’una finestra, en un compartiment del tren, concentrades i reflexives, amb les cames encreuades, com pinta Edward Hopper les seves lectores. I no lànguida i apàtica, aguantant el llibre com un accessori, objecte de consum efímer, pensat pel dia d’avui, d’aparences lectores, i que guardarà pols entre els coixins verd poma.