La nostra parla
En un llibre de vells refranys i dites hi vaig llegir: “Llançà, allà on fan la tramuntana”... Al llarg dels anys he sentit la gent del meu poble expressar-se amb formes diverses, que gairebé donen lloc a una parla pròpia. Diem “la meu mare” per “la meva mare”, dugues per dues, tenco per tanco, escatissar per netejar, esbergínia per albergínia, nuc per nus, frigola en comptes de farigola, esglàput per gripau i granyota per granota. Bricoc és un albercoc; carquilla, una pallarida; les seques són les minves de gener; la clivilla és un turmell; professó es diu d’una processó; escorpa és una escórpora; “fer marso” és no pescar res; forellons són uns esculls a l’entrada d’una cala; “la forari” vol dir “mar enllà”; gargal és el vent de gregal; diem istiu per estiu, i “canviar l’aigua de les olives” és orinar. Esmentem “a bordo” per “a bord”, arrastre per arrossegament i assiento per un seient. Aquests tres són castellanismes evidents. Merci i carrota són, en canvi, gal·licismes. Marfit és quelcom marcit o pansit; palica és una bona xerrameca; palitreco, un subjecte menyspreable; “fer rispa” vol dir “fer fred”; un pescall és un bon lloc per pescar; també diem plaja per platja, i proua per proa. Quica ho és la dona poc natural; xondana és una festa amb molt menjar, beure i disbauxa; brunyols es diu dels bunyols; les tòries són les branques dels ceps de la vinya, i rim és el raïm. Franquet no és un petit dictador espanyol d’abans, sinó un cranc de mar. La tremuja era un embut de fusta on es posaven els raïms ja trepitjats; “aquest beu com una tremuja”, es deia. Quan tot va bé, “va a mamella de monja”. El pallissó era com un cistell on es posava la massa del pa, d’una dona amb pits molts grossos es deia que li sortien del pallissó. Terrimbàs és un penya-segat. També diem donguin per donin i tampis per “m’és igual”. Estris de pesca són dits aquí la xerxi, la gambina i el morranell, el palangre, el gànguil, la potera, la fitora, el xarambeco, les soltes, el xalabre, el volantí, la fluixa... Els vells pescadors d’“anar begut” en tenien molts sinònims, com “anar carregat”, moll, pet, ximat, trompa, gat, mamat, torrat, ensofrat, pipat, pitofi, moscat, cirat o “calent d’orelles”. A Llançà, abans, els del Port eren dits potamolls pels de la Vila; i els de la Vila, potabruts pels del Port.
