El dia de la humiliació

Benvinguts a l’1 de maig, el dia internacional del moviment obrer, que només honora la classe treballadora explotada o amb consciència certa de ser-ho; la resta simplement fem festa. Per celebrar que devíem la jornada de vuit hores a una massacre de sindicalistes de Chicago, a tot estirar ens afegirem a alguna de les cercaviles amb eslògans bonics que s’organitzen o bé al migdia o bé a mitja tarda, perquè no ens espatllin ni el vermut ni la migdiada, i després tornarem a casa amb el cotxe que no ens podíem permetre de cap manera, però que a terminis i prescindint de l’esmorzar a la cafeteria de baix, com ens suggeria l’eslògan del concessionari, tampoc sembla tan prohibitiu. L’endemà, la majoria tornarem als nostres llocs de treball amb l’empenta de costum, perquè hi ha tanta bondat al món, que tot i els serveis tan deficients que oferim una ànima caritativa ens paga a final de mes, encara que el sou ens arribi justet per arribar al dia 15, posem-hi el 17, si ens saltem, a part de l’esmorzar, també el berenar de la canalla. A dir veritat, veig més compromís en la commemoració del dia de la tonyina que en el del treball, tan cínica que es permet escarnir com un sacrifici inútil l’execució d’uns quants anarquistes si, al cap de més d’un segle, hem tornat sense protestar a la jornada de deu o dotze hores perquè “val més això que no tenir feina”, argument bastant menys simpàtic que aquell “es triste de pedir, pero más triste es de robar”. Exactament no sé què més ens fa falta per canviar d’una vegada la denominació de la festa d’avui pel dia de la humiliació voluntària.