Accidents laborals que no s’aturen

Roser Noguer i la seva filla Núria Barnolas ho denuncien perquè ningú més hagi de passar el mateix calvari. Lluís Barnolas, marit i pare, va tenir un accident el 29 de març del 2018, als 57 anys, mentre treballava per a l’empresa VicVerd; va morir intentant aturar un camió que s’estimbava carrer avall amb el fre de mà malmès. Elles han hagut de suportar cinc anys de plets perquè es reconegui el dret a una indemnització que l’empresa els negava en no assumir d’entrada cap responsabilitat. Cinc anys en tensió i sense poder fer el dol per la pèrdua, cinc anys que s’haurien pogut allargar fins a deu o dotze –quina barbaritat!– si VicVerd hagués recorregut contra la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya favorable a la família; i no ho va fer, segurament per la campanya mobilitzada al voltant del cas. Falten jutjats especialitzats que permetin agilitzar aquestes causes (en els últims 30 anys més de 41.500 persones han perdut la vida a l’Estat per accident laboral), tenint en compte també que no tothom està en condicions d’iniciar judicis amb empreses i asseguradores amb enorme capacitat de resistència. Quantes víctimes de sinistres greus o lleus i quants familiars de difunts acaben renunciant? D’altra banda, és ben curiós l’informe d’ICL Iberia que conclou que fou imprevisible l’accident de tres joves geòlegs aixafats per una roca despresa del sostre a la mina de Súria el 9 de març. Segur? Per què no se’ls va avisar que en el torn anterior s’havia produït una incidència a només 8 metres del lloc on ells foren sepultats? Es tracta d’un simple error de comunicació? Certament d’accidents n’hi ha, però també hi ha l’obligació de reduir-los al màxim i de no afegir patiment extra als afectats amb esgotadores batalles judicials.