El voraviu
D’esquitllentes al final
S’excusa que són municipals i no parla d’independència ni l’independentisme
Escrivia Jordi Grau diumenge, en la seva mirada sobre la vida social de la ciutat de Girona, que havia assistit a una tertúlia aperitiu de precampanya i que la paraula independència només havia sortit un cop, i al final. Tres formacions independentistes assegudes a debatre amb el PSC per parlar del futur de la ciutat entre quatre rius, i la paraula troncal durant tants anys surt només d’esquitllentes al final. “Som independentistes i independents”, va dir un candidat, com si hagués recordat que hi va haver un temps en què d’això se’n fotia un bon tros a l’olla, que deia l’àvia Neus. Però ara és on som, senyors i senyores! La independència, d’esquitllentes i al final. Durant cinc anys només n’han parlat i a partir d’ara, per poc que puguin, ni en parlaran. Entre la classe política ja només és referencial la independència per als hiperventilats de l’unionisme, que mai faran prou amb tot el que ja han arramblat cap a casa. No pateixen sequera perquè els ha anat bé com l’aigua als sembrats l’evolució que han fet fer al procés els dirigents de partits independentistes. Cada dia neix de les essències de l’unionisme un grupuscle nou i furga en l’ensenyament, els jutjats, la llengua, la història o en la projecció exterior. Diran que aquesta és una campanya municipal en què s’han de centrar en el municipi. Donen per mort i enterrat el municipi com eix troncal del procés i no toca ni un record (en el cas de Girona) per l’alcalde exiliat a Waterloo.
