Les ciutats són memòria

Els paisatges els fan els pagesos llaurant la terra i plantant, afirma Josep Pla en el volum 37 de la seva Obra Completa. Les ciutats les fan la memòria individual i la col·lectiva, explica l’antropòleg Pierre Sansot a l’obra Poétique de la ville publicada el 1971. En el llibre Un lugar inacabado editat el 2022 per la Universitat de València i dedicat al monument que recorda l’antiga presó de dones en el barri barceloní de les Corts, la professora Núria Ricart descriu el concepte “espai de memòria”: l’element urbà que reivindica topants de la ciutat per potenciar l’imaginari històric. L’embranzida de novetats editorials esperonada pel dia de Sant Jordi ens ha dut enguany les novel·les de dos periodistes, Xavier Bosch i Andreu Claret, en què hi ha memòria emotiva i motivadora de la ciutat de París.

Els professors Bosch i Claret (ho van ser en els Estudis de Periodisme de la UPF) revifen, cadascú a la seva manera i des de prismes diversos, la memòria de París gravada en la geografia sentimental d’aquella ciutat. Ho fan des de sengles vivències personals o familiars, explícites o implícites. Tots dos ens conviden per separat a compartir els seus particulars espais de memòria literària parisenca emplaçats en un mateix espai històric (el que abasta la Segona Guerra Mundial) si bé el vinculen argumentalment amb protagonistes actuals, en un cas real i en l’altre imaginari. Als dos autors sembla que els inspira el geni del lloc, l’esperit que ungeix el París acollidor i fascinant.

Xavier Bosch a 32 de març (Univers, 2023) narra la història evocadora d’un passat a partir d’una protagonista, Bàrbara, instal·lada el 2008 en un pis de Montmartre on havia viscut la seva àvia, Margaux Devère, en els temps convulsos, de contradiccions i perplexitats, de l’ocupació nazi de París. Periodista empeltat de cultura francesa (va ser stagiaire a l’oficina de premsa del Consell d’Europa a Estrasburg), Bosch ens desplega una narrativa de contrastos entre l’evasió sentimental d’una Margaux jove davant la realitat dura de les privacions de la guerra i l’univers de felicitat construït per la revista Signal, còmplice de la propaganda dels invasors alemanys. Bosch, escriptor sensible, encomana al lector una memòria integral, sensitiva, de París: visual, tàctil, fins i tot olfactiva, i manifestament auditiva mitjançant un oboè també protagonista, no del tot secundari. Memòria musical que inclou evocacions d’aires francesos que es desprenen de Saint-Saëns o de Debussy.

Andreu Claret a París érem nosaltres (Columna, 2023) presenta una novel·la biogràfica molt personal, destil·lada a partir de vicissituds singulars de l’agitada vida del seu pare, Andreu Claret Casadessús. El seu París –explícit en un títol no tan enigmàtic com el del llibre de Bosch– és una ciutat bastida en la memòria d’un exili que lluny de recloure’s en les rutines urbanes s’escampà més enllà de la França jacobina, cap a l’Occitània i l’Andorra compartides en les palpitacions idealistes de la catalanitat. El personatge real del llibre de Claret, observador sagaç, transita per espais on apareixen figures rellevants de la nostra memòria històrica col·lectiva (Pompeu Fabra, Pau Casals, Lluís Companys,...); un episodi particular de la guerra en terres de l’Ebre, i la Barcelona del 1962, magnificada en la memòria dels efectes de la gran nevada mitigats per les llevaneus providencials enviades des d’Andorra pel pare de l’escriptor.

Josep Pla va simplificar, com feia sovint, en escriure que els paisatges els fan els pagesos; o quan des del Padró de Pals deia que l’Empordà l’havien ordenat els notaris en les seves escriptures. La de Pla era una idea materialista sobre la construcció física del paisatge. El geògraf Armand Frémont, expert en la matèria, va argumentar ben al contrari que els pagesos a penes evoquen els paisatges, que són una invenció amena dels urbanites excursionistes. Afegeix Frémont que els valors que el pagès atorga a cada lloc són els del treball, la terra i la família, i no pas els del paisatge evocat pel foraster, idealització que l’agricultor veu com una cosa amenaçadora o alineant, ridícula en tot cas. En aquest sentit, transposant el raonament de Pierre Sansot, el territori interioritzat pel pagès també el fa la seva memòria. En la seva poètica de la ciutat, Sansot al·ludia a la memòria íntima que emergeix quan passem davant una casa, entrem en una plaça o arribem a un xamfrà i recordem que allí hi vivia un amic, o hi havia el bufet d’advocat on vaig fer de passant, o aquell bar on férem el primer petó a una noia. Els llibres novells de Bosch i de Claret desvetllen en la gent lectora el París que hi ha en cada memòria personal. El llibre que encapçala Núria Ricart sobre la desapareguda presó de dones de les Corts desvetlla l’interès per la memòria col·lectiva.