El senyor de Freehold i el factor Chris Martin

Els fans del senyor de Freehold són els primers que agraeixen –agraïm– deixar de parlar de l’entorn extramusical dels dos concerts –potser no de comiat, sí crepusculars– del fenomen i la banda del carrer E. Però, em sap greu, hi afegiré una cosa poc científica, ja ho admeto, sobre la qual el lector potser no estarà d’acord. Sí, arriba a fer angúnia, tant com quan parlem de Sant Jordi, la reiteració de l’“Hola, Barcelona! Hola, Catalunya!”, el Moco, el Picasso, el president emèrit i els cors de la primera dama (emèrita), l’abat de Montserrat, el pare d’Indiana i el pare Ubach, els sopars en restaurants cars i la parella ideal cantant Because the night amb més ànim que Philadelphia. També és veritat que, malgrat el sucre, entre aquest sainet, Louise (sense Thelma), la Filharmònica de Berlín a la Sagrada Família i, no ho oblidem, la pluja que ha portat el senyor Marcel·lí, en un cap de setmana la ciutat que porta el nom del nostre club ha recuperat, diu l’analista, l’autoestima de la qual semblava que s’havia apropiat la terra de la llibertat, les canyes i el protocol.

El cas és que, tot a la vida, té influència política. Si no, per quina raó divendres van córrer tots els candidats a presentar-se a l’Estadi Olímpic. I fan bé de preocupar-se. Excepte Ada Colau. A l’alcaldessa, que Barcelona sigui notícia positiva li va extraordinàriament bé. Que les eleccions del 28 de maig es facin en un moment feliç és millor campanya que aquella rumba i el TikTok. Ja sé que no hi va tothom, que molts no voten a Barcelona i que milers són estrangers, però que Coldplay actuï a Montjuïc els dies 24, 25, 27 i 28 de maig, just la mateixa setmana, el dia de reflexió i el dia de les eleccions, convertint la superilla en la ciutat de l’alegria i gairebé en la celebració mundial postpandèmia, ens porta al factor Chris Martin. I Colau no ha de fer res. Només mirar-se l’espectacle.