La segona capa
El missatge superficial va en detriment de la curiositat, de les ganes d’excavar i llegir les segones capes
En una sessió literària conduïda per l’entusiasta professora de literatura contemporània Mita Casacuberta vam disseccionar el llibre Petits contes misògins, de Patricia Highsmith. És una joia esplèndida i salvatge. Coneixia el títol de quan les T de Teatre en van fer el seu primer muntatge escènic. Era el 1991. No el vaig veure, però el títol em va quedar retingut i ara he rescatat algun vídeo de l’espectacle, on ja es veu la potència teatral de les cinc actrius que van fundar la companyia, sobretot de Míriam Iscla. Seria meravellós que elles mateixes, o altres, decidissin plantar al segle XXI una nova posada en escena d’aquesta obra que Highsmith va escriure a principi dels anys setanta. Està impregnada de sarcasme sobre el masclisme i sobre uns estereotips femenins portats a l’extrem, i això la fa de trista actualitat. En la sessió literària ens vam aturar a admirar com l’escriptora, autora de llibres tan transcendents i diversos com Estranys en un tren, El talent de Ripley i Carol, juga sempre amb el sentit literal i el sentit figurat. El primer dels disset contes misògins s’obre així: “Un jovencell va demanar al pare la mà de la seva filla, i la rebé –la mà esquerra– dins d’una capsa.” Vivim en una època d’absoluta literalitat. La desatenció dels joves, del sistema i les masses cap al món del pensament fa que imperin els missatges superficials llençats a tota velocitat. Això va en detriment de la curiositat, de les ganes d’excavar i llegir les segones capes. Un professor d’institut va explicar en la sessió literària que bona part dels seus alumnes es pensen que Hitler va morir cremat en un cinema francès, perquè així ho explica Quentin Tarantino a Malditos bastardos, o que Sharon Tate va sobreviure al crim sanguinari a casa seva, perquè així ho mostra el mateix cineasta a Érase una vez en Hollywood, i no s’han molestat a anar més enllà. El més preocupant de romandre en la superficialitat és que es perd el sentit de l’humor, aquesta vitamina essencial de la vida que ens permet jugar amb els diferents sentits. Cada dia m’agrada menys Twitter, però aguantaré a la xarxa almenys fins diumenge per veure com el periodista Pep Prieto, especialista en cinema, compleix la tradició i penja una foto del famós crit de Janet Leigh a la dutxa de Psicosi per dir-nos: “Feliç dia de la mare!”
