Una tarda al tren

Ens despertem dimarts al matí i els mitjans i les xarxes ja en van plens: l’enèsima avaria a la xarxa ferroviària provoca greus retards i fins i tot cancel·lacions en els trens cap a Barcelona. Com passa molt sovint, les afectades tornen a ser les línies del sud, les de rodalies però també les de regionals, des de les Terres de l’Ebre, Reus o Tarragona, que és on la mitja distància té més usuaris al país. Però les hores transcorren i, com sol passar també, baixa l’allau de notícies i d’indignació. “A la tarda això ja s’haurà normalitzat”, penses.

Però res més lluny. Arribes a l’estació de Tarragona per agafar el tren de les cinc cap a la capital, però només fent un cop d’ull a les pantalles t’adones que el desgavell, tot i que ja ningú li dedica gairebé atenció mediàtica, es manté i fins i tot va a més. És fenomenal. Encara no ha passat ni el tren de les tres i una pila de gent espera a l’andana. Aquest ha de ser el proper, i està reprogramat per a un quart de sis, en teoria. “Mira, fet i fet en la pràctica només serà un quart d’hora de retard sobre el pla inicial”, tornes a pensar, il·lús. Durant l’espera, el tren de les cinc l’anuncien a un quart de set. “Una hora i quart de retard, per dues hores i quart del que agafaré jo ara; això és que el servei es va normalitzant”, tornes a equivocar-te...

Alguna cosa ja detectes que falla en el teu raonament quan les pantalles anuncien l’arribada del tren promès, sí, però adverteixen que s’aturarà a totes i cadascuna de les maleïdes estacions i baixadors entre Tarragona i Barcelona. El maquinista, que informarà abans de cada parada, així també ho remarca només de pujar per megafonia interna. Ningú informa, però, de l’hora prevista d’arribada al destí, tot i que ja calcules que, si ha de parar a tot arreu, mitja hora extra pel cap baix no te la traurà ningú.

Mitja hora, he dit? Un nou missatge, ara en català, adverteix que a mesura que ens apropem al lloc de l’avaria, situat “entre el Prat i Castelldefels”, possiblement les parades del tren es perllongaran més estona de l’esperada. Ai Déu... Efectivament, no cal que ho jurin: el comboi –que per postres és dels curts, de tres vagons, i ja s’hi ha anat amuntegant molta gent que ha d’anar dreta– para una estona a Vilanova, una estona més a Sitges, s’està una altra estoneta dins dels túnels, després una estona més al Garraf, a Castelldefels platja... No hi ha cap rebel·lió a bord i la gent no es queixa, més enllà d’algú que sents que comenta el que està passant per telèfon. Ara, les cares de fastiguejats dels passatgers i els sospirs d’enuig a cada nova aturada imprevista ja paguen... Per entretenir l’espera, a més, de tant en tant un altre missatge enllaunat recorda que els nous abonaments gratuïts –els anteriors només eren vàlids fins al 30 d’abril– ja estan disponibles a les taquilles de les estacions. Sembla que se’n fotin...

Després del nostre particular viacrucis de gairebé tres hores, finalment el tren arriba a Barcelona a les vuit tocades, dues hores més tard de l’esperat, quatre si comptem el seu horari original. I l’endemà sents que això pot durar tres o quatre setmanes! En acabar aquesta crònica hauria d’agafar el tren de tornada i ja tremolo... O saps què? Potser m’espavilo a reorganitzar-me per anar i tornar en cotxe aquestes setmanes. Felicitats als responsables, que segurament també s’ompliran la boca de fer polítiques contra l’emergència climàtica...