La por, altre cop

Entenc que ha de ser frustrant iniciar un tema de conversa i que l’interlocutor que tens al davant, en aquest cas jo, no s’hi enganxi. Darrerament, ho he posat en pràctica un parell de vegades amb un botiguer del barri tot capgirant la conversa. I és que té per costum deixar anar una primera frase relacionada amb el temps i espera que m’hi afegeixi per esplaiar-se amb un discurs terrorífic sobre l’emergència climàtica i les conseqüències catastròfiques que se’n deriven. I sortir de la botiga, havent-me deixat els quartos i una part de l’ànim, allà per terra. Soc conscient de la situació excepcional de sequera per la qual travessem i dels efectes que tot plegat té en el conjunt del territori, de nord a sud, des dels camps de conreu fins a l’aigua de boca, però no estic disposada a contagiar-me del discurs de la por, el mateix que va impregnar la pandèmia per la covid. Un altre cop, no. Perquè si alimentar els pensaments negatius, parlar tot el dia i amb tothom d’escenaris apocalíptics per l’escassetat de pluges, les temperatures de vertigen que tindrem aquest estiu i les restriccions de la tardor fes caure ni que fossin alguns ruixats, aleshores m’hi deixaria arrossegar. Però en aquesta partida el que cal és ocupar-nos-en més que no pas preocupar-nos, i anar tots, polítics i ciutadans, en una mateixa direcció.