L’agent del caos

Tenir col·legues intel·ligents és un privilegi, sobretot si saben fer sil·logismes als quals tu no arribaries ni en set vides. Es veu que l’agent del caos de la meva al·lèrgia crònica de cada primavera des que tinc ús de raó –si és que en tinc, que està per veure– no és cap altre que el patriarcat. Sí, amics, tinc al·lèrgia al patriarcat. Hi ha arbres femella que només donen fruits, mentre que n’hi ha de mascles que escupen i escampen el pol·len; una matèria que als desventurats com jo se’ns fica per tot arreu, ens fa plorar ulls i nas, ens fa estossegar a ritme de metrònom, ens fa semblar una màquina de vapor i ens congestiona la cara com si ens haguessin cardat un gec d’hòsties. L’abella primer va a l’arbre mascle per poder traslladar el pol·len a l’arbre femella i fer efectiva la pol·linització. Es veu que, si la bestiola no ho fa en aquest ordre, la màgia no funciona. I a les ciutats es planten més arbres mascles que femelles per estalviar-se que els fruits caiguin a terra, embrutin les voreres o facin relliscar i matin algú. Té collons la cosa, mai millor dit. Botits com globus deformats, sortim al carrer de manera llastimosa i mirem de dissimular l’esfèrica amb ulleres de sol d’estrella del cinema de Hollywood. Però tard o d’hora ens les hem de treure i espantem els feligresos. La meva al·lèrgia ara té una explicació que fa patxoca. Cal que trobi amb urgència el remei. No es tracta pas d’anar clavant coces als arbres mascles o, per extensió, als homes que marquen territori sense aixecar la pota, sinó que és necessari inventar un antihistamínic potent i definitiu que posi fi a aquesta xacra. La metàfora està servida.