La jubilada

Recordo que es va treure les ulleres i va fixar la mirada amb uns segons de silenci, d’aquells que es fan quan el que s’ha de dir és important. Tot el que diuen a la tele és important. O ho era. La paraula ha deixat de ser sagrada. Feta la pausa dramàtica, va dir als espectadors: “Disculpin, però tenim problemes amb la connexió.” Era Rosa María Mateo, que amb 60 anys presentava les notícies de matinada d’Antena 3. Fa vint anys que la van acomiadar en un ERO. Ara seria impensable; no que despatxessin professionals de l’ofici aprofitant retallades –fer periodisme és car– sinó que una dona sexagenària narri les notícies. Perquè Rosa María Mateo les explicava. No com ho fan les figurins d’ara, clons de faldilles estretes i cames llargues, cabellera d’anunci, desfilant per platós que semblen immensos, fent gala de la memorística pura, de si ho reciten bé, com si fossin a l’escenari del teatre. De fet hi són. Tot és espectacle, i el de tele ja és vell. Són figurins tallades pel mateix patró estètic i d’edat. A TV3, fa uns mesos es va jubilar Margalida Solivellas i divendres, Carme Roldán. Imma Pedemonte encara va al Godó. Una generació es jubila. Però es manté el prejudici amb les sèniors i s’imposa la dictadura Dorian Gray. Al telenotícies elles sempre han de ser joves. Com si amb els cabells blancs, els llavis arrugats i els pits caiguts, es perdés credibilitat al dir: “Disculpin, tenim problemes amb la connexió.”