Teatre

La setmana passada, a Londres, es va coronar l’esplèndida tradició teatral anglesa amb una posada en escena que no estalviava recursos per representar el tema: posar-li corona al nou rei (i a la nova reina). Per tractar-se d’una monarquia parlamentària, els pobres representants elegits democràticament no hi van jugar cap paper. Allà res no es feia en nom del poble: tot era en nom de Déu, un absent que va ser apel·lat incomptables vegades. La cerimònia era estrictament medieval, amb moments que podien fer pensar en alguna obra històrica de Shakespeare. No hi havia sang i fetge, d’acord, però no es pot negar que el moment que l’hereu de la corona s’agenolla davant del rei veient que la dona que té al costat no era pas la seva mare, la Diana, sinó l’odiada amant del pare, tenia un je ne sais quoi hamletià. Tant hi fa. La funció anava de preservar la tradició, per més tronada que sembli. Els tocs musicals, magnífics, hi són per anestesiar l’audiència i evitar que la gent es peti de riure davant la ridiculesa essencial de tot plegat. Com va escriure un cronista, en Carles i la Camil·la, saludant des del balcó de Buckingham, semblaven dos ossets polars “on tour”. I, tanmateix, tot cola.

Els del diari The Guardian, que tenen un entusiasme molt contingut sobre la família reial, van tenir un gest irònic: van encarregar a Michael Billington, el veterà crític teatral del diari ara retirat, una crítica de tot plegat com si es tractés d’una estrena teatral. Billington, malgrat una certa reticència, es va rendir davant d’un espectacle “assajat immaculadament” i fins al més petit detall. El crític, admirador i biògraf de Pinter, és poc donat als efectes especials, però va acabar la seva crítica amb aquesta afirmació: “Va ser una ocasió prou digne, un recordatori que, com a nació, semblem ser infinitament millors a l’hora de produir espectacles que no pas a l’hora de governar el país.” Una reflexió exportable.