A la tres
Ajuts per a tothom
“Després d’anys defensant que les ajudes han d’anar associades al nivell d’ingressos, a poc a poc i contra tot pronòstic m’estic tornant fan de les ajudes universals
Surt la notícia d’una ajuda econòmica amb caràcter universal –o sigui, per a Déu i sa mare– i automàticament s’activa el debat, dit d’una manera molt simplista, sobre si un ric i un pobre han de rebre un tracte idèntic de l’administració pública. Elegim partits polítics que dissenyen plans amb xecs per a tothom però després ens venen les arcades quan un diputat reclama un bo social que s’injecta de manera automàtica a qui compleix uns requisits. Si arraconem per un moment l’ètica, té dret o no en té, a reclamar els diners? Oi que el partit o partits que han pres la decisió estan avalats per una majoria a les urnes? La pròxima vegada, si això t’altera, plora menys i mira de votar partits que mostren empatia amb la diferència de classe. Ara, a casa nostra, el govern de la Generalitat ha anunciat que distribuirà una ajuda de 100 euros per a material escolar a tots els nens de primària del país –em pregunto si no seria més pràctic injectar-los a les escoles, que gestionen aquest tema–. Hi ha molta gent a qui li molesta que la canalla de la concertada també se’n beneficiï, reduint la radiografia de l’educació a “l’escola pública és la dels pobres i la concertada, la dels rics”. No puc estar més a favor de treballar per ampliar la xarxa d’escoles públiques del país, però si es repartissin els diners en funció de la renda dels pares i no de la tipologia de centre, potser algú s’emportaria una sorpresa.
Confesso, però, que després d’anys defensant que les subvencions han d’anar associades al nivell d’ingressos, a poc a poc i contra tot pronòstic m’estic tornant fan de les ajudes universals. Sobretot en comprovar que, quan no són per a tothom, hi ha una classe social majoritària, la baixa però no terriblement baixa, que no passem prou penes per tenir accés a les ajudes públiques però tampoc no anem prou sobrats per no flirtejar amb el microinfart davant una despesa inesperada. I, és clar, els d’aquest grup, tot i ser cada cop més gros, no veiem les ajudes per alleujar-nos una mica ni en els somnis més humits.
