Primavera

Ja ha arribat el bon temps a casa nostra. Els dies i la llum flueixen ara suaus, indolents, somiosos. Nosaltres, mentrestant, gaudim de la verdor dels arbres, del blau del cel i de la mar, del groc de la ginesta, del blanc de les veles, del morat obscur de les muntanyes llunyanes. Vivim en un país mediterrani i ara és temps d’alegria, són “els dies clars” dels antics trobadors medievals. Els nostres avis opinaven que qui es banyava nu sota la pluja de maig cobrava energia per tot l’any. “Maig calent i plujós, fa l’any ric i abundós”, es deia llavors. I també, “Aigua de maig i plor de bagassa en un dia passa”. O “Maig arribat, un jardí a cada prat” i “Aigua de maig fa créixer el cabell un raig”. Potser que ho provéssim, de mullar-nos, els cappelats. Josep M. de Sagarra saludava així la primavera: “Bon dia, bellugueig i blau marí, / platja i sorra calenta, / alga, escardot, fonoll i romaní / i ruda i menta. / Perfum de les muntanyes i del mar”. I Miquel Martí i Pol: “Collarets de llum / quan la tarda fina, / si el rostoll s’adorm / tot és de joguina. / Un estel petit / obre l’ull i parla: / -On serà l’amor / que no puc trobar-la?”... Sabeu d’alguna cosa que lligui millor amb la primavera que la poesia? Versos dels sentits que ens arriben al cor, rauxa encesa de la vida, l’escalfor tèbia d’una galta femenina... Coneixeu res més bonic que la desfeta de la nit, cada matí, amb l’empenta càlida del sol ixent? Després del maig vindran el juny i el juliol, i més tard també l’agost i el setembre, tots plegats amb les seves gràcies i virtuts. A la meva vila de Llançà, cent cinquanta-tres anys després de ser plantat, a la plaça Major l’Arbre de la Llibertat treu fulles encara cada primavera. Parlant de llibertat, serem lliures alguna vegada els catalans? Allà dalt de l’altiplà ibèric no ho creuen així. De moment, i ben bé encara a contracor, només han de permetre que ens avancem en la lliga de futbol. “Tot el camp / és un clam!”. Visca el Barça! Avui hem d’estar ben alegres, ja ho crec. Perquè ha vingut la primavera i podem gaudir-ne encara. Qui sap quantes més en veurem. “L’hora que veus és l’hora que vius”, vaig llegir temps enrere en un rellotge de sol d’un poble garrotxí. Doncs que sigui per molts anys. I que ho puguem veure! I viure, també!