Tal dia com avui de 1979
JOSEP MARIA ESPINÀS
Un llarg passeig ciclista
Deu mil habitants de Nova York van decidir fer la volta a la ciutat en bicicleta. Una volta reduïda, és clar, tenint en compte les dimensions de la capital; però el que sí que volien, i ho van aconseguir, és passar pels cinc grans districtes de la ciutat: Manhattan, Bronx, Queens, Brooklyn i Staten Island. En total, uns setanta quilòmetres. És el tercer any que se celebra aquesta manifestació.
La volta començà a les set del matí i acabà cap a les tres de la tarda. No es tractava de batre cap rècord de velocitat, perquè ja era prou difícil de resistir la prova. Cada participant pagà un dòlar i va rebre una jaqueta de color taronja que reflecteix la llum. La “serp ciclista” s’allargava durant uns vuit quilòmetres.
Es trià un diumenge i es procurà no provocar cap problema de circulació. Ja he dit en una altra ocasió que, comparada amb la de Nova York, la circulació de Barcelona és frenètica; allà la gent es pren les coses amb més calma, i no he vist mai que un conductor fes sonar el clàxon perquè s’havia encès el llum verd i el cotxe del davant encara no arrencava. La irritabilitat dels automobilistes i dels vianants barcelonins hi és desconeguda.
A través de parcs i de suburbis, de vies ràpides i de ponts, molts dels deu mil ciclistes van fer un “inventari visual” de la ciutat –més exactament: de les diverses ciutats que hi ha dins Nova York– que els resultà una experiència absolutament nova. No tan sols feien cames, sinó que feien descobriments. “Ha estat molt educatiu per a mi”, explicava un ciclista. “Fins ara mai no havia estat a Harlem, i no podia imaginar-me que algú estigués vivint en aquells edificis enrunats, amb els vidres trencats. I, quan passàvem, encara ens animaven...” Molts coincidien a dir que el moment més extraordinari havia estat passar el pont Verrazano, el més llarg i més elegant del món de tots els ponts penjats; té dos pisos de circulació, amb sis vies cada un, i penseu en una longitud de dos passeigs de Gràcia...
És curiós que els clubs ciclistes barcelonins no hagin organitzat encara una volta a la ciutat: port, Sants, les Corts, Pedralbes, Vall d’Hebron, la Guineueta. Seria allò que en deien “lliçons de coses”... Un panorama urbanístic i social d’allò més variat. Només s’hauria de fer, però, si es comptés amb l’organització i amb la disciplina dels ciclistes de Nova York.
La sorpresa final va ser veure entrar, en un vagó de metro que jo havia agafat al sud de Manhattan, un ciclista amb bicicleta i tot. La volta ja havia acabat, i el xicot se’n tornava cap al seu llunyà domicili del Bronx. Ningú no se n’estranyà ni li posà cap obstacle.
–Parlant de facilitats: la companyia nord-americana TWA ha establert el vol directe Barcelona-Nova York, malauradament després que jo fes el viatge. Celebraré que aquesta atenció envers els catalans tingui molt d’èxit, i no espero que Ibèria –que continua obligant-nos a desembarcar a Madrid, amb les molèsties i la pèrdua de temps que significa– se’n senti avergonyida.