Visats d’or i especulació

Quan esclatà la bombolla de la construcció generada per la llei del sòl del govern Aznar, es va acabar l’España va bien. El sector va quedar devastat i, per reactivar-lo, el 2013 Mariano Rajoy es va apuntar al carro que ja havien posat en marxa altres estats de la Unió Europea i va decidir que atorgaria el permís de residència als estrangers que tinguessin més de mig milió d’euros per invertir en propietats immobiliàries o un milió per invertir en empreses espanyoles o dos milions en bons de l’Estat. Deu anys després el govern de Sánchez es planteja endurir els que es coneixen com visats d’or o suprimir-los definitivament com han fet el Regne Unit, Irlanda i Portugal; el 94% de les 31.000 autoritzacions s’han concedit per l’adquisició d’habitatges. Realment es tracta d’un greuge comparatiu a nivell humà que fa feredat: permís de residència i possible nacionalitat pel mèrit de tenir les butxaques plenes? Quan els tràmits per accedir-hi són realment complicats per als treballadors estrangers en un continent, no ho oblidem, tan mancat de mà d’obra com dotat de lleis restrictives i amb contínues amenaces d’expulsió? El 2022 la Comissió Europea va demanar als estats membres que deixessin de vendre ciutadania a canvi d’inversions i va indicar el risc que sota aquest paraigua es podrien estar aixoplugant capitals de procedència dubtosa com a fruit del blanqueig; alça, món, quina sorpresa! D’altra banda, en un moment caracteritzat per la manca d’habitatge i les tensions del mercat de lloguer, els efectes provocats per la compra de cases i pisos per part de fortunes que busquen la rendibilitat immediata contribueix a augmentar la pressió sobre el mercat immobiliari i a expulsar els residents dels seus barris.