Pocs i renyocs, renyocs

Els nispros són a la fruita dolça el que les faves als llegums. Amb ells comença tot. Amb ells comença la temporada. Dilluns a casa la mare, a Calonge, vàrem menjar les darreres faves ofegades de la temporada. Faves i pèsols, per ser exactes. Amb botifarra negra, cansalada i marduix, que les fa la meva germana Neus, com les feia l’àvia Neus en la meva infantesa, quan era incapaç d’empassar-les i quasi me les engargallaven. Faves i pèsols de Can Presas, del barri del Camp de la Llebre, que s’han organitzat perquè la temporada allargui i ja no planten només per Santa Teresa com feia l’àvia Neus. Han sigut vuit dilluns de faves tendres, si no em descompto. Una delícia! Darrer dia de faves i pèsols i primer de fruita dolça. Nispros de Can Monells. La fruita collida de l’arbre poques hores abans i al seu punt de maduració és un bé de Déu a l’abast dels humans. Aquest any no en disfrutarem gaire. No tindrem la sort de les faves. Entre que als hiverns no fa fred i que la sequera persisteix any rere any, els nispros, els pocs que hi ha, han quedat renyocs, renyocs. Poca polpa i molt pinyol. Al nisprer de casa, que ja feia anys que n’hi collíem dos o tres cistells, aquest any quatre de comptats i renyocs, renyocs. En els 10 o 12 nisprers que tinc localitzats als horts de Bescanó i Calonge, es fa difícil, aquest any, veure la cara d’un nispro. I temo que tampoc sigui any de cireres, albercocs, préssecs ni prunes. I renyocs, renyocs.