Desokupa es ‘desokupa’

Si algú intenta deixar el seu cotxe aparcat al carrer sense tocar-lo durant dos anys seguits el més probable és que, una, es quedi sense cotxe perquè se n’hagi enamorat un pispa o, dues, que l’Ajuntament se l’emporti amb la grua abans que es comenci a rovellar. No és propietat privada, és propietat abandonada, exactament el que els bancs practiquen amb trenta-dos mil habitatges buits a Catalunya, alguns per estrenar, d’altres, antiga llar de famílies foragitades a cop de desnonament i actualment tots tancats a pany i forrellat perquè el mercat no els pot absorbir. Tota aquesta deixadesa es tradueix en molèsties als veïns –que si necessiten accedir al pis per alguna urgència mai troben cap banquer que s’hi posi–, morositat de les mateixes entitats, que es desentenen de les obligacions de les comunitats de propietaris, i, finalment, en efecte crida de l’ocupació, aquest fenomen social en què els partits més barruts suquen pa cada vegada que hi ha eleccions. Contra les entitats financeres, pecat original de la bombolla immobiliària, no els veureu pas fer cap míting, cosa natural d’altra banda, si son ells els que els financen les campanyes. A l’altre pis del replà de casa meva vam tenir durant tres anys una porta blindada, que el banc hi va fer posar després de fotre la coça al cul a la pobra gent que hi vivia. La comunitat necessitava accedir-hi perquè calia reparar un dels balcons, que s’havia engrunat i amenaçava d’obrir el cap als vianants, però la sucursal local de l’entitat propietària no en sabia res i al telèfon de contacte ens sortia un senyor que parlava des de Galícia i tampoc sabia que fos amo d’aquell immoble. Per aclarir qui tenia la clau gairebé vam haver de llogar un detectiu privat. Que bé que ara el govern català hagi anunciat que per crear lloguer social pressionaran els grans tenidors amb la paraula més temuda, de connotacions veneçolanes i comunistes: expropiació. I que bé que, almenys per una vegada, els fatxendes de l’empesa Desokupa, que havien incendiat les xarxes amb missatges inacceptables a l’entorn de la plaça Bonanova de Barcelona, al final es caguessin a les calces i es desokupessin tot sols amb la cua entre les cames, renunciant a fer de Charles Bronson a l’Amèrica violenta i limitant-se a repartir quatre pizzes fredes.