Fer cinema

Fa temps que una cineasta documentalista em comenta més o menys això: “Per fer una pel·lícula has de fer mil reunions. Pots tenir una petita productora predisposada a donar suport al teu projecte, però n’has de trobar més, cosa possible si aconsegueixes com finançar-ho, de manera que acabes pagant assessorament per ajustar-te a uns models subvencionables o que interessin a televisions amb unes pautes marcades fins en el cas dels documentals diguem-ne creatius, que haurien de buscar alguna cosa que no s’acaba de saber i que hauria d’empènyer a fer-los.”

Em consta que cineastes que aposten per la ficció han de passar per revisions del guió controlades per experts. No només els que fan un cinema dit comercial. Fins el cinema dit d’autor potser ara està més controlat que, suposo que exagero, els films fets als antics estudis de Hollywood. M’ho han fet pensar unes declaracions de Walter Hill durant la promoció d’El cazador de recompensas: “Abans era més fàcil tirar endavant un projecte. Enviaves la teva proposta a una sèrie d’estudis fins que un o altre ho acceptava.” Hill hi afegeix que, abans, el treball d’un director consistia a fer pel·lícules: “Ara et passes la vida de reunió en reunió explicant el mateix una vegada i una altra. Lluites pel finançament en petits paquets fins a reunir el diner suficient. No hi ha productors que es responsabilitzin d’una idea i hi triomfin o hi fracassin. Ser director de cinema s’ha tornat força avorrit.” M’encurioseix que el director de Calles de fuego i Forajidos de leyenda digui més o menys el mateix que la meva amiga documentalista. Costa fer pel·lícules sense fórmules i sense passar pel laboratori.