Sant Pere i les mosques

Pagant, sant Pere canta: podem imaginar de quina joiosa manera s’obren les portes a un gran inversor en aquest nostre món capitalista i justament ahir fèiem referència als privilegis atorgats a nivell de residència a qui fa sonar la bossa en el mercat immobiliari i els perversos efectes ocasionats sobre els lloguers en alça, a més del dubtós origen de la seva fortuna. L’altra cara és que ase magre, ple de mosques, o sigui que damunt dels pobres recauen totes les calamitats i, seguint el mateix fil, moltes portes es tanquen per als migrants que en aquest nostre món capitalista intenten una oportunitat de vida. Entitats del tercer sector expertes en acollida en fan un retrat ben precís: són persones treballadores, amb una bona formació de base i/o predisposades a l’aprenentatge, que no se’ls enganxen els llençols i que topen amb una situació administrativa irregular que els impedeix accedir a ofertes laborals que no siguin dins de l’economia submergida i ja ens podem imaginar també en quines condicions de precarietat extrema. Un primer obstacle és el de l’empadronament, obstacle que no s’hauria de produir de cap manera, ja que es tracta d’un dret i d’una obligació de tothom qui resideix en un municipi, però que, malauradament, hi ha ajuntaments que fan tot el possible per impedir-lo; sense aquest registre se’ls nega l’accés als serveis bàsics i a l’inici del procés d’arrelament necessari per a l’obtenció dels papers (sí, aquesta targeta de residència que es concedeix alegrement als inversors). He de dir que no m’agrada cap dels dos refranys, ni el de sant Pere ni el de l’ase magre, clamorosament injustos i de fet complementaris, reflex d’una societat que confon valor i preu i que ens porta pel camí del pedregar.