Mig segle d’ignomínia per al poble sahrauí
L’editorial d’avui ha estat debatut per Toni Romero, Susanna Oliveira, Toni Brosa, Irene Casellas, Xevi Sala, Ure Comas, Guillem Vidal, Anna Puig, Xevi Masachs, David Brugué i Francesc Espiga
El Front Polisario, fundat ara fa 50 anys, és l’interlocutor del poble sahrauí validat per l’ONU i pels 38 estats que reconeixen la República Àrab Sahrauí Democràtica, la majoria africans i sud-americans. Mig segle més tard, però, els sahrauís continuen privats d’accedir a les seves terres –la majoria les controla el Marroc– i es mantenen confinats en camps de refugiats. Aquests 50 anys són una demora injustificable per assolir una solució, la crònica inacabada d’un fracàs multilateral i un exemple de descolonització mal resolta des del primer instant, quan la Marxa Verda atiada pel rei marroquí Hassan II va provocar la retirada cames ajudeu-me de la força militar espanyola. D’aleshores ençà i amb un conflicte militar inacabat, els sahrauís no tenen accés als recursos naturals de la seva terra i viuen de l’ajuda externa. En aquest sentit, s’espera amb delit la sentència del TJUE sobre l’obligació d’incorporar el Polisario a tot acord entre la UE i el Marroc que impliqui territori sahrauí. Si anés en aquest sentit, seria transcendent per si mateixa i per al reconeixement del Polisario com a subjecte polític.
Espanya ha fet un paper galdós i no ha assumit les responsabilitats d’antiga administració colonial. Després de dècades de perfil per no incomodar en excés el Marroc, fa un any el govern de Pedro Sánchez va abandonar la solució de l’ONU –un referèndum d’autodeterminació que mai ha passat de declaració d’intencions– i s’ha alineat amb les posicions del Marroc. Aquest cop de timó s’ha explicat per la necessitat espanyola que el Marroc abandonés la passivitat davant els migrants que intenten arribar a territori europeu saltant la tanca de Ceuta o Melilla, i també per fer-se perdonar haver atès el líder del Polisario en un hospital de Logronyo. Però que Sánchez posi en risc les relacions amb Algèria –alternativa al gas rus per al sud d’Europa– i la hipòtesi que rere l’espionatge amb Pegasus a president i ministre hi hagi el Marroc empararien una relació de servitud altament preocupant. Els sahrauís, que ja confiaven ben poc en l’Estat espanyol, han estat traïts i abandonats perquè la proposta marroquina –un estatut d’autonomia– és, ‘de facto’, una submissió.