Tal dia com avui de 1979
JOSEP MARIA ESPINÀS
M C B
“Sóc una madrilenya que fa uns vint anys que visc a Barcelona. Em sento molt identificada amb Catalunya i, a part d’escriure el català sense gaires faltes (o almenys així ho crec), el llegeixo i el parlo força bé. Tan sols hi ha una cosa amb la qual ensopego: és aquesta mena de “xovinisme” del català, sobretot enfront de tot el que és madrileny (les obres de teatre de TV en català són molt bones, les fetes des de Prado del Rey són dolentes, encara que a vegades tenen la mateixa qualitat, etc. Els exemples arribarien a l’infinit, de tal manera que madrilenyisme és un sinònim despectiu que equivaldria a poca-solta, manca d’honestedat, etc.”.
M C B m’escriu això amb motiu d’un comentari que vaig publicar sobre el grau de cortesia de la majoria de cambrers i dependents de Madrid, visiblement superior al que trobem a Barcelona, i diu que, si aquesta mena de judicis objectius i favorables es prodigués, tot aniria millor i encara se sentiria més totalment integrada a Catalunya.
La desconeguda madrilenya té raó: els catalans no ens salvem d’un xovinisme que no és estrictament ibèric, sinó que és universal, però que en el nostre cas és especialment delicat. El xovinisme de molts madrilenys o parisencs pot ser petulant, i si voleu grotesc, però el nostre xovinisme, sovint, no respon a un orgull malentès –com són aquells casos–, sinó a una frustració igualment malentesa. Potser M C B, que es mostra tan ben predisposada a compartir les nostres coses, ens farà el favor de comprendre que som un poble que ja fa massa temps que ha d’actuar a la defensiva, i això crea uns determinats mals costums, com els crea l’exercici de l’agressió sistemàtica. De “La Santa Espina” sempre m’ha semblat molt bé el “Som i serem gent catalana, tant si es vol com si no es vol”, però la vergonya m’ha fet callar allò de “no hi ha terra més ufana sota la capa del sol”. El xovinisme català potser és històricament explicable, però farem santament de corregir-lo fins on sigui possible.
Perquè seria molt greu que, la debilitat de la situació a què ens han sotmès, l’augmentéssim amb la debilitat critica, amb la feblesa de la nostra capacitat d’anàlisi. Hem d’aprendre a separar el camp de les reivindicacions del camp de les observacions, i no hem de facilitar que l’apassionament en la defensa d’opinions discutibles invalidi el nostre gest de defensa dels fets innegables. El xovinisme és un luxe que no ens podem permetre. És una lleugeresa, és caure en la trampa del patriotisme folklòric.
Des de Madrid s’ha dictat, en diverses èpoques, la repressió contra Catalunya –i no sempre per madrilenys–, i encara avui arriben de Madrid les veus més lamentables, els tripijocs més tossuts contra un intent ben modest de redreçament de Catalunya. Però la plaça Major de Madrid és una plaça admirable. D’acord?
Hi ha una cosa pitjor, és clar, que ja no és xovinisme, sinó mala bava: la del madrileny, o castellà, o d’on sigui, que instal·lat a Catalunya menysprea amb impertinència sistemàtica el que som o tenim. D’aquesta patologia, la senyora M C B n’és un contrapès –moltes gràcies– consolador, i la seva catalanitat és de la millor mena: activa i essencial (ha après l’idioma, i no tots els catalans poden dir-ho) però reflexiva.