Opinió

De reüll

La santa

A la foto que Enrico Giannini li va fer el 1901 s’hi veu una nena, tot i tenir 23 anys, amb mirada de beatitud. No hi ha rampells d’èxtasi, la passió amb la qual santa Teresa s’abandona, obrint la boca i tancant els ulls, davant el goig de l’amor. En canvi, a Gemma Galgani, la marca de Déu apareixia en forma d’estigmes i visions. Va morir tuberculosa dos anys després i la van beatificar un dia com avui de fa noranta anys. L’estiu del 1936 es van apilar bancs, confessionaris i altars al davant de l’església de la plaça de les Rodes de Banyoles per fer una gran foguera. No tot es va cremar o llençar a l’estany. Algú va enterrar a l’hort de can Busquets, entre el carrer de la Rambla i el carrer del Canat, la campana, de nom Gemma. La banyolina Magdalena Aulina va trobar en Gemma Galgani un referent i el seu model per impulsar una institució d’educació integral per a noies. Tinc molt present la fotografia de la mística pietosa italiana perquè durant anys, va lluir, emmarcada, a la fleca de Can Quintana; amb una de les filles compartim nom de pila. L’aniversari s’ha imposat com a celebració de la vida relegant la festa del sant a un brindis menor; perquè hem deixat de creure en estigmes i miracles i el toc de les campanes ens molesta. L’onomàstica, però, no és només el santoral: és un patrimoni immaterial heretat de moltes capes: d’on hem nascut, el dia que ho hem fet o la cançó que va enamorar els pares.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.