Això era i no era

Això era i no era un país mediterrani, en un angle privilegiat de l’Occident del Sud, on es cultivaven les menges més saludables i delicioses: fruita, cereal, horta, oliveres, vinyes, on es criaven bèsties de carn fermes i s’hi pescava peix de primera... Per un moment, molts dels ciutadans tingueren la fantasia del que anomenaren sobirania alimentària, puix que per a d’altres recursos, com ara els minerals, depenien de l’exterior. Vingué una pesta que durà dos anys; molts camins es tancaren al trànsit i tot es va aturar, però de menjar no en mancà. Els pagesos feren la seva feina, amorosiren la terra i la gent sabia que de menjar no en faltaria. Quan ja no patien per la salut, vingué una sequera. Els sembrats s’assecaven al sol abrusador i els camperols patien fins i tot pel farratge del bestiar... Ningú se’n recordà, d’aquella sobirania, una de les poques que aquell raconet de món hauria pogut exhibir amb orgull. De fora vingueren forasters jolius que les fondes ompliren, i a aquests no els faltà de res, tampoc aigua, ni menjar, que el portaven de fronteres enllà si molt convenia

Cert, tot plegat sona com una rondalla demagògica i reduccionista, però mirat amb perspectiva veiem que el més important, el menjar, l’aigua, i fins i tot un sostre per viure, ja no són drets, són negoci.