Una fira rejovenida

La fira d’herbes, la fira de Sant Ponç, s’ha celebrat una vegada més al carrer de l’Hospital. L’he anada a veure i m’he quedat parat: hi havia més gent que mai.

Del Pla de la Boqueria fins a la plaça del Pedró, tot el carrer era un seguit de parades i paradetes, atapeïdes d’allò més. I la gentada que badava i comprava feia realment difícil avançar si es tenia una mica de pressa, però és evident que si alguna cosa demanava la fira d’herbes no era pas la pressa, sinó la calma. Jo hi era al vespre, i des del matí que no parava de passar gent pel carrer de l’Hospital. Jo em feia creus que milers i milers de barcelonins convertissin la fira de Sant Ponç, l’any 1979, en un èxit espectacular.

Fa goig de veure que una tradició tan antiga es conserva d’una manera tan viva i –cal agrair-ho– tan poc desnaturalitzada. En d’altres manifestacions de carrer s’ha produït una barreja –o una ampliació, si voleu– d’articles a la venda, i el caràcter n’ha sortit perjudicat. La fira de Sant Ponç continua essent una fira d’herbes, de mel i de llepolies, i tot el que no sigui això hi fa un paper molt secundari.

Quina flaire hi ha al carrer de l’Hospital! I qui ens havia de dir que els herbolaris, que durant tants anys han resistit amagats en minúscules i tronades botiguetes, avui serien tan “moderns” i desvetllarien l’interès de tants venedors de la fira que no són herbolaris –en la seva immensa majoria–; al costat d’alguns supervivents d’una llarga tradició familiar, coneixedors de les herbes remeieres, hi ha els qui són senzillament venedors... Senzillament? No és pas tan clar. M’ha sorprès la quantitat de nois i noies que havien instal·lat parades al carrer de l’Hospital. Són joves que se’ls veu molt trempats i molt sans, que es divertien –en el més profund i seriós sentit del mot– treballant amb herbes, mel i confitures, i preparant ells mateixos llesques de pa de sègol amb curioses melmelades fetes a casa. I un dels fets positius d’aquest rejoveniment de la fira és que són aquests xicots i aquestes noies els qui, en les seves parades, conserven amb més puresa el caràcter de Sant Ponç, mentre que els caramels en forma de ninot televisiu o d’altres acudits més heterodoxos o de no gaire gust cal anar-los a trobar en alguns llocs de venda més “professionalitzats”.

Escric aquestes ratlles a casa, però voltat del perfum de la fira de Sant Ponç. No és una imatge literària. En una parada he vist unes bosses de paper que duien aquesta etiqueta: “Tabac de pastor”. Encuriosit me n’he fet obrir una: hi havia una mescla d’herbes finament trinxades, d’un color verd pàl·lid la mar de bonic. He demanat on en podria trobar més, si m’agradava i d’aquí a uns dies en volia comprar. “No ho sé pas, ha passat un noi i ens ha deixat aquestes bosses, per si les volíem vendre”. Quins acudits, quina gràcia i quina naturalitat tenen, a vegades, les coses que fa la gent! He comprat la bosseta i ara, a casa, la pipa escampa una flaire intensa –domina el romaní; potser també hi ha una punta de poliol– que ha fet arrufar el nas al meu fill, així que ha obert la porta del pis. Quan li he explicat de què es tractava m’ha dit “home, ja m’estranyava que et droguessis...”. El tabac de pastor crema força bé, és agradable i no deu fer el mal que fa l’altre... però és més escandalós. És ben bé per a fumar-lo en la soledat d’una muntanya... o el dia de Sant Ponç al carrer de l’Hospital.