Malvats!

“Com va?” “Anem fent.” Diria que un 90% de les converses amb els treballadors culturals de base comencen així. La gent de la cultura té la mala fama de plorar a cada cantonada, de queixar-se de tot i de tenir una única aspiració a la vida: viure de les subvencions. “Molt cuentu tenen aquests, que treballin com tothom.” Estic cansada de sentir-ho. Trobo que poc soroll fan per reivindicar els seus drets. Més vagues haurien de fer, més protestes al carrer haurien de convocar, més comunicats contundents haurien d’escriure. Com tot sector, el de la cultura també n’és molt, de competitiu i de classista, i passa que cadascú acaba fent la guerra pel seu compte, per àmbits, per capelletes i inclús en la més estricta solitud. L’actriu i directora teatral Júlia Barceló (1985) acaba d’anunciar a les xarxes socials que plega, perquè n’està farta, de tanta precarietat i, una cosa que no se sol dir gaire, de veure com el seu treball mal pagat serveix a uns quants, pocs, per treure’n, ells sí, un bon rendiment econòmic. Els xantatges emocionals són el pa de cada dia de la professió. Es juga perversament amb la passió dels creadors per explotar-los gratia et amore o per quantitats miserables. Són els mateixos que defensen el glamur de la bohèmia artística. Malvats!