Flors a l’antic Teatre Odèon
Poder contemplar l’esquelet de l’antic teatre ha estat un immens privilegi
Una sorpresa deliciosa. Entrar a l’antic Teatre Odèon, aquests dies de les flors, ha estat una sorpresa deliciosa. Si ets de la ciutat, i has crescut al Barri Vell, sempre has tingut curiositat per saber-ne més, d’aquest edifici espectral. Perquè te n’han parlat i te n’han descrit els anys gloriosos: “La sala de ball Odèon (...) va ser l’únic teatre en funcionament a la ciutat de Girona entre els anys 1857 i 1861. Va acollir concerts, sessions de ball, comèdies, sarsueles, revistes musicals, mítings polítics i altres actes socials, fins i tot amb llargs períodes de tancament (...) i també assajos de manaies”, se’ns explica a la sempre exhaustiva Pedres de Girona.
I perquè pujant les escales de Sant Martí, o mentre esperaves per dinar a Le Bistrot, n’has pogut aguaitar l’interior dramàtic, prenyat de fustes i artefactes quan era taller, n’has endevinat la forma semicircular de teatre, i has sentit aflicció per un casalot que llanguia esperant que algú el rescatés, almenys arquitectònicament.
Admirar-lo despullat i amb les columnes pelades i tossudes, que s’obstinen a sostenir el cos de les balconades, i imaginar com havia de ser quan era tot llum i música, ha estat, insisteixo, un immens privilegi. El muntatge floral de L’últim sopar i El Messies de Haendel hi afegeixen perfecció. No es pot saber què se’n farà, que prou feina hi ha a recuperar-lo, però de moment em permeto agrair, a qui ha fet l’esforç, la gosadia d’obrir-ne les portes.
I sortint del vell hemicicle, quan sigui prohibit enfilar la Força, o la pujada de Sant Domènec, es pot viure una altra l’aventura: fer drecera. Ho recomano. Els de la ciutat hi tenim avantatge, aquí. Hi ha ascensors ocults, escales costerudes o carrerons paral·lels als que ocupen els forasters, pels quals sabrem colar-nos i arribar amunt fins a Sant Cristòfor, on trobarem un altre homenatge al teatre, o avall, per disfrutar d’altres espais ornats sense haver de fer curses amb els visitants. Que són benvinguts, d’acord. Però que ens roben intimitat a l’hora de contemplar els nostres vells racons, ara florents.
Sí. Els gironins ens ho estimem, això de Temps de Flors. A contracor, perquè ens sentim envaïts, però ens ho estimem.
