El test de les municipals

És curiós com, després de tirar-se els plats pel cap, JxCat i el PDeCAT han tornat a confluir per anar plegats tant com puguin a les eleccions municipals d’aquest 28 de maig. No hi ha cap pacte global i oficialment es nega la més petita entesa, però no fos cas que uns i altres prenguessin mal en quedar-se sense les cadires si es presentaven separats a segons quins llocs. I a més ho han fet de manera que les sigles dels partits no apareguin enlloc, a veure si així algun incaut no s’adona que són ells i els continua votant. La cirereta del pastís l’ha posada el secretari general de JxCat, Jordi Turull, defensant que “les municipals també són per dir sí a la independència”. De debò que la classe política d’aquest país es pensa que la gent és tan ruca? Les eleccions locals de la setmana entrant són el primer test que afronten els partits catalans un cop ha quedat clar a tothom que el que va passar l’octubre del 2017 a Catalunya formarà part dels annals de la història política universal com la presa de pèl més gran mai perpetrada en cap racó del món. I és lògic que davant d’aquest panorama intentin fer el que sigui per sortir-ne com menys malparats millor. Però aquesta vegada s’hauran d’esforçar molt i fer-ho molt bé, perquè el votant independentista ja els té tots clissats –no només JxCat, també ERC i la CUP– i, tret dels quatre incondicionals de sempre, no està disposat a menjar-se més gripaus a canvi de res.

El cas de JxCat és el més paradigmàtic. El 2020 va partir peres amb el PDeCAT a so de bombo i platerets, renegant de CDC, i encara no tres anys després ha hagut de recórrer als seus pesos pesants per mirar de tenir possibilitats d’èxit. Barcelona n’és l’exemple per excel·lència, amb la incongruència del partit de Carles Puigdemont donant suport al candidat més convergent que hi ha en aquests moments, que és Xavier Trias, que de rupturista amb l’Estat espanyol no en té ni n’ha tingut mai res. L’exconseller de Jordi Pujol és el que se’n diu un home d’ordre, i des d’aquesta premissa aspira a recuperar l’alcaldia que va ostentar entre el 2011 i el 2015, no a recompondre la diàspora que es va produir amb la refundació de CDC el 2016. La millor prova és que no ha volgut que els noms dels partits que li donen suport –JxCat i PDeCAT, a més de Demòcrates de Catalunya i Moviment d’Esquerres– figurin a la marca electoral, convençut que resten més que no sumen, i ho fia tot a la imatge i l’empenta personal.

La confluència, de tota manera, ha estat bidireccional i a altres llocs han sigut els alcaldes del PDeCAT els que han anat a buscar el refugi de JxCat. El cas més clar és el d’Igualada, on Marc Castells, un dels més bel·ligerants contra el 130è president de la Generalitat quan es va escindir de l’hereu de CDC, encapçala ara la llista de la seva formació amb la voluntat de mantenir-se, com a mínim, quatre anys més en el càrrec. El mateix passa a Martorell amb Xavier Fonollosa o a Calella amb Marc Buch. En altres indrets, com Reus o Puigcerdà, els fins ara històrics batlles del PDeCAT i abans de CDC –Carles Pellicer i Albert Piñeira– no es presenten a la reelecció, però donen suport als candidats de JxCat. I en moltes altres localitats, de Lleida a Vilafranca del Penedès, alcaldes i regidors de l’òrbita del PDeCAT fan coalició amb JxCat.

La conclusió de tot plegat és que el partit que presideix David Bonvehí queda pràcticament esborrat del mapa, perquè fins i tot on es continua presentant –Marc Solsona a Mollerussa és gairebé l’únic que preserva les essències–, ho fa sense la seva sigla, en una evidència més que la refundació de CDC va ser un error i un autèntic fracàs. I si, com tot fa preveure, els resultats del dia 28 no l’acompanyen, després de quedar-se sense representació al Parlament en les últimes eleccions catalanes, el febrer del 2021, el presagi que en les pròximes eleccions espanyoles, a final d’aquest 2023, corri la mateixa sort pot ser l’estocada definitiva que obligui el PDeCAT a abaixar definitivament la persiana.

JxCat li haurà guanyat la partida, però que no canti victòria, perquè li queda molta feina per fer si vol ser la força hegemònica del sobiranisme, com CDC, i CiU, ho havien estat del nacionalisme. Sobretot perquè a l’hora de defensar l’aplicació del resultat del referèndum del Primer d’Octubre ha acabat claudicant tant com ho han fet ERC i la CUP. Ni més, però tampoc menys. I que ara pretengui convertir les eleccions locals en una espècie de plebiscit sobre la independència sembla una broma de mal gust. No són els votants, són els partits els que han de superar el test de les municipals.