Orgia floral

La meva amiga Inês –font de saviesa enciclopèdica– em fa conèixer uns arbres que desprenen ferum d’esperma humà. Sí, ho han llegit bé. Hi ha qui diu que fan olor de peix podrit o de vòmit, però segur que són gentussa de l’Opus i copulen menys que un home casat. Trobo que és molt més interessant la primera versió. Es tracta del Pyrus calleryana Chanticleer –en honor a Joseph-Marie Callery, el primer que al segle XIX va enviar exemplars de l’arbre a Europa des d’Àsia–, conegut vulgarment com perer de flor. Hi ha carrers catalans que fan olor de semen gràcies a aquests arbres que s’han estès com la pólvora des d’Estats Units fins a Madrid, la Corunya o Girona. S’imaginen? La reacció del vianant ha de ser de perplexitat, de paràlisi momentània. Som davant –o a sota– d’una espècie invasora que s’ha instal·lat a casa nostra i que suscita més d’una riallada. El perer de flor té un aspecte cridaner i molts consistoris hi recorren per la seva resistència i per la gran ombra que regala en plena canícula. És un arbre que –passin-me la conya– necessita molta humitat. Més enllà del malnom que li han cardat al pobre arbre, lefarbre, la neurociència ens ho explica bé: els compostos químics volàtils del semen i els que desprenen les flors del pyrus són semblants. La clau és que els humans i d’altres vertebrats percebem aquestes molècules de la mateixa manera, a través dels receptors d’amines de l’epiteli olfactiu. També intervenen les associacions que fa el sistema nerviós i els records que entren en joc. L’olfacte és molt primari i, pel que sembla, extremadament creatiu.