Els economistes no compten

No hi ha economistes en els comitès executius dels partits polítics. I si n’hi ha no exerceixen com a tals. Resulta sorprenent perquè si hi ha un aspecte en el qual els polítics podrien posar-se d’acord o apropar posicions és en el terreny econòmic.

L’economia planificada a l’estil soviètic ha estat abandonada per les democràcies occidentals. La Xina manté el model i també altres països petits i pocs engrescadors. La política econòmica neoliberal es manté tan sols en alguns països també petits i també pocs engrescadors. Les democràcies occidentals, un grup al qual pertanyen tots els estats de la Unió Europea, els Estats Units, el Canadà, la Gran Bretanya i altres països que definim com a democràtics i oberts, es regeixen per un sistema econòmic que qualifiquem de socialdemòcrata.

L’economia ha fet passes endavant en el sector de la socialdemocràcia per posar-se d’acord en molts aspectes. És un sistema liberal, però frenat per una economia social en la qual participen els sindicats. No hi ha unanimitat, però sí proximitat. Un es pregunta si els economistes d’un partit socioliberal o socialista no arribarien a un acord per decidir sobre problemes tan propers com el de Rodalies o altres infraestructures, o de comunicacions, entre d’altres. No obstant això, els polítics es discuteixen i es barallen ferotgement i donen poca entrada en les seves discussions als economistes. Aquests darrers escriuen articles i manifesten les seves opinions. Ara bé, no són gaire escoltats pels polítics i, de fet, els economistes tampoc parlen i discuteixen entre ells per trobar punts en comú i solucions que els aproparien.

Si els polítics comptessin més amb els economistes no solucionarien tots els problemes que tenen entre mans però quedarien fixades les diferències reals que hi ha entre ells i manifestarien al mateix temps aquells punts en els quals coincideixen. Una cosa és la ideologia que separa els partits polítics i una altra cosa són els problemes econòmics que hi ha darrere les diferències polítiques. M’adono que els coneixements econòmics dels polítics no són precisament d’aquells que mereixerien un títol de llicenciat en qualsevol universitat. Però s’haurien d’adonar que els polítics més efectius són aquells que tenen coneixements econòmics i els apliquen. Es podrien posar exemples del que dic, però em resulta poc prudent fer-ho.

Després de la Segona Guerra Mundial els economistes van tenir un paper essencial en la solució dels enormes problemes que els havia deixat la guerra. La solució no va ser dolenta del tot, malgrat la complexitat i l’actitud de la Unió Soviètica, que no acceptava de cap manera la socialdemocràcia dels països que havien estat aliats seus durant el conflicte.

Els economistes tenen solucions davant aquesta situació secundària en què estan actualment. Tot i que ja sabem que un economista socialdemòcrata francès està molt més a prop d’un de canadenc que no pas d’un economista de l’actual Rússia semisoviètica o un de xinès que predica el leninisme, condicionats per unes doctrines i uns principis incompatibles amb les lleis de la socialdemocràcia.

El món és molt complicat i els problemes que arrossega també ho són, però caldria adonar-se que la ciència econòmica apropa més que no pas separa i actuar en conseqüència.