Llengua, corredor, rodalies...

Molts temors generen els Països Catalans en estats tan poderosos i consolidats com l’espanyol i el francès, quan aquests esmercen tants esforços per evitar que aquells s’avinguin massa. Com que la llengua diferenciada és un tret tan evident, n’és la primera víctima. Els poders estatals treuen lleis i normatives que no fan altra cosa que supeditar la llengua pròpia a l’oficial de cada imperi, encara que hagin signat tots els tractats internacionals de protecció de les llengües.

Els estats tampoc no tenen cap pressa a fer inversions que puguin arribar a vertebrar les relacions econòmiques entre països de parla catalana. No fos cas... Si els francesos fan el ronso per acabar les vies, els espanyols aboquen els fons europeus a potenciar un corredor atlàntic –òbviament, via Madrid, que no toca cap mar–, encara que tingui efectes col·laterals nocius per a alguns dels seus, com Múrcia o les províncies andaluses orientals, i que la UE hagi considerat prioritari el mediterrani. Les conseqüències són palpables a l’AP-7, atapeïda de camions amb mercaderies que haurien d’anar en tren, una opció també molt més verda.

I, per verda, la necessitat que els altres usuaris de l’autopista facin servir el tren, com el transport públic més eficient. I aquí topem amb el poema de rodalies, tant aquí com al País Valencià. L’estat lamentable d’aquestes infraestructures, després de tants anys, no es justifica de cap manera, però ho explica tot. Ni un euro de més per a aquesta gent; que produeixin i paguin! No és fer el ploramiques, sinó l’exigència de poder viure amb tots els drets i les condicions de les democràcies del Primer Món. I això no s’aconseguirà fent la gara-gara als estats, sinó plantant-los, malgrat les seves lleis i la seva força bruta. Tanmateix, partits i candidats tenen altres prioritats...