Miri’m als ulls, ministra!

Va ser dimecres al Congrés dels Diputats de Madrid. El portaveu d’ERC, Gabriel Rufián, interpel·lava la ministra sobre el funcionament de rodalies (el no funcionament, millor dit). La litúrgia habitual no li devia ser suficient per alguna raó que intuïm. Va reclamar més. “Miri’m als ulls, ministra”, va dir ell. I al contestar-li la pregunta, ella tampoc no se’n va estar. Tampoc li era suficient la litúrgia i també va reclamar més atenció. “Miri’m als ulls, diputat”, li va dir ella. Què es deuen voler dir quan s’exigeixen una sobreatenció com mirar-se als ulls? Quina doble lectura hi ha entre dos polítics que s’insten a mirar-se als ulls en el moment que l’un interpel·la l’altra i l’altra li contesta? Insinuen que desconfien l’un de l’altra? Volen evitar que es menteixin perquè ho saben pràctica habitual? Però sobretot, i abans que res, què ens deuen voler dir a la ciutadania? Què hem d’entendre, a banda del que diuen, amb aquest mirar-se als ulls en públic i retransmès en directe que s’han reclamat? No sé ni si l’anàlisi que faig és correcta, ni si és el que pretenien. Però a mi el diputat i la ministra m’han transportat a l’spaghetti western de qualitat, al de la factoria Sergio Leone. No sabria triar si és Per un grapat de dòlars (1964), La mort tenia un preu (1965), El bo, el lleig i el dolent (1966) o Fins que li va arribar l’hora (1968). Primeríssims plans, primeríssimes ganyotes i molta sobreactuació. Què, si no, podria tapar la misèria diària del servei de rodalies?