No han condemnat el franquisme

No han condemnat el franquisme i potser per això pensen que les bestieses els surten gratis o, encara pitjor, omplen de vots el seu cabàs, bestieses com ara proclamar al Senat que els fonaments de la llei de l’habitatge s’aixequen sobre les cendres de l’atemptat d’Hipercor. No han condemnat el franquisme –per què cal fer-ho si va ser una època d’extraordinària placidesa segons Mayor Oreja?–, tot i que quan els convé diuen que sí i no en parlem més, deixem de banda aquesta mania de l’esquerra de remoure tombes i tirar-se ossos pel cap (Aznar, 2007), las batallitas del abuelo i les fosses de no sé qui (Casado, 2015) i les batusses dels nostres avis i besavis (repeteix Feijóo el 2022). Per què diuen que sí? Perquè el novembre del 2002 el PP va presentar al Congrés una proposició no de llei sense debat en el ple i amb un text ambigu i adaptat a la seva particular interpretació dels fets. Textualment: “Ningú pot sentir-se legitimat, com va passar en el passat, per utilitzar la violència per imposar les seves conviccions i establir règims totalitaris contraris a la llibertat i a la dignitat de tots els ciutadans, la qual cosa mereix el rebuig de la nostra societat.” Sí, però no. Vegin que el nom de Franco no apareix enlloc, de manera que la reprovació es reparteix a parts iguals entre els qui van fer un cop d’estat i els que es van veure forçats a defensar-se’n i això és degut, posem-hi les mans al foc, al fet que són descendents biològics i/o polítics d’aquells avis que van comandar el bàndol victoriós i ja els va bé simular una perversa confusió entre justícia i revenja. Trobo ben natural que els que mantenen Franco viu tampoc no deixin morir ETA com a reencarnació de tota alternativa als seus plantejaments. Pur esperit democràtic.